Un estat indecent

Un estat decent es legitima en l’equitat i, a més, ho fa afegint-hi la sensibilitat d’objectivar-la de manera continuada; mentre que en un estat antic –indecent–, l’autoritat és poder i no necessita legitimar-se, simplement és.

La permanent història de l’incompliment a Catalunya de les inversions en infraestructures no són una anècdota, ni una simple insuficiència administrativa, perquè aquests són fets propis d’un estat basat en la negació de l’equitat.

La Constitució Espanyola no parla directament d’equitat, però sí que conté un conjunt de conceptes que hi són plenament coincidents i, a més, vivim en un debat polític en el qual la suposada i repetida “igualtat dels espanyols” forma un tòpic persistent que els reaccionaris ens bolquen a la cara sempre que poden.

Aclarim que l’equitat és la igualtat amb el matís de la solidaritat amb els de baix i, alhora, amb el reconeixement del major esforç de la resta, formant un equilibri subtil, no una demagògia. Ara bé, l’equitat ha de ser demostrada, documentada, perquè és una construcció política i tècnica.

En inversions, l’arbitrarietat de cada any hauria de ser superada pel còmput de la suma de tot l’estoc acumulat. No parlem d’una despesa corrent, que es fon any per any, parlem d’un capital fix que perviu i envelleix lentament. L’equilibri a reclamar tampoc no és allò pressupostat, sinó el realitzat i acumulat.

Qualsevol altre càlcul és irrellevant, una mistificació. I en estoc acumulat, l’Espanya dels darrers quaranta anys té un problema greu de justificació.

En escoles, hospitals, jutjats, policia... saben que les dotacions es poden comparar en estocs de capital per habitant. En general són dotacions assumides per les comunitats autònomes, però en grans infraestructures l’Estat central és gelós de la seva feina i comanda la gran màquina inversora, i ho fa en nom de la integritat de tot l’Estat, de “coser España con hilos de hierro”, com digué una ministra del ram.

En ferrocarrils, autopistes i carreteres, que són xarxes lineals, el panorama és, en aparença, complicat de planificar perquè hi pesa la dimensió territorial (km²) i la densitat de la població assentada, però el model de comparació hi és i és robust. És a dir, les dotacions es poden objectivar, i els estats civilitzats tendeixen a llindars equitatius de xarxes en llurs regions, la qual cosa vol dir establir longituds en funció de dues variables: població i superfície. Així de simple.

Però així de bèstia, perquè l’Estat no fa objectives les inversions, sinó que escombra cap a casa, cap a la capital de l’Estat de manera delinqüent.

A Catalunya ens agrada plorar el maltractament, però ho fem de manera indocumentada, sense l’acusació a un estat que es comporta com irracional, despòtic i sense tenir cap mena de legitimació. Som allò més antipolític imaginable en el nostre infantilisme. Capaços de fer el “Llibre blanc de la transició nacional”, però no el “Llibre blanc del greuge”, igualment incapaços d’articular amb autoritat la plena exigència d’equitat.

Sí, de papers en tenim molts, peròno constitueixen una posició ferma assentada des del Parlament, el govern, les universitats i el conjunt de la societat.

La debilitat política catalana, que aspira a la sobirania, falla en el dia a dia per la manca de projecte de país i per la renúncia a denunciar la inequitat de l’Estat.

Perquè només des del projecte de país es pot prefigurar el nostre horitzó i, en funció d’aquest, instar a construir-lo amb allò que l’Estat ens deu, amb allò que ens correspon, que de fet administra en nom nostre. L’acusació de la manca d’equitat, ben formulada tindria recorregut, en l’àmbit legal i a Europa, però sobretot davant la pròpia ciutadania, a la qual avui es lliura un lamentable espectacle de manca de lideratge i governança: aspirem a tot i no assolim res, el govern és un vestit d’impotència.

L’exigència d’equitat no és sinó una construcció política de fons i amb recorregut. No és cap niciesa, ni cap obvietat, tampoc no és immediata ni simple, és senzilla per elegant, però és profunda. Exercir-la demana esforç, demana superar la queixa simple i apuntar correctament.