Una generació deprimida

“He nascut en una generació deprimida i el suïcidi és el fantasma que ens persegueix.” Aquestes no són paraules ni de Schopenhauer ni de Camus, sinó d’un estudiant universitari de primer de carrera. Ho llegeixo i les seves paraules em colpegen amb força. Qui els ha robat el desig de viure?

Fa temps que quan sorgeixen preguntes sobre l’adolescència i la joventut, totes les respostes s’enfoquen a assenyalar la nefasta influència que exerceix internet i les xarxes socials. I encara que no dubto que aquestes tenen una gran preponderància en les seves vides, em sembla que s’han tornat una perfecta coartada que ens desresponsabilitza com a adults. No deu ser que les tecnologies estan omplint el buit, el silenci i el desemparament que ha suposat l’abandó dels seus referents adults? No deu ser que la pandèmia va tornar insuportable la solitud en la qual ja vivien els nostres adolescents?

Aquesta perspectiva és incòmoda perquè ens interpel·la, perquè en lloc de mirar cap a fora, ens col·loca enfront d’un mirall i ens recorda la responsabilitat que tenim envers les noves generacions pel simple fet d’haver viscut més i tenir més experiència. Però, qui ha d’assumir aquesta responsabilitat quan els adults també han claudicat davant la pròpia vida?

L’ésser humà no neix sabent viure en aquest món, li cal adults que l’hi introdueixin i l’ensenyin a viure. Però com diu Hanna Arendt, no existeix la possibilitat d’introduir les noves generacions en una societat per la qual només se sent indiferència i menyspreu. No és vàlida l’autoritat d’un adult que no vol el seu món ni se’n fa càrrec.

L’autoritat entesa com un fer valer l’experiència del qui ha viscut més, no és una reivindicació de l’autoritarisme que es funda en la por, sinó d’una autoritat que s’adquireix, que es conquista, que s’atorga gràcies a l’admiració que pot generar la pròpia experiència i la saviesa. La força i la coacció s’exerceixen quan no es té autoritat, s’usa la força quan l’autoritat fracassa. En nom del respecte a la llibertat de la infància, alguns adults han renunciat a acompanyar-los, a ajudar-los a construir un relat identitari en el qual puguin descobrir la seva singularitat i s’hi sentin volguts i reconeguts.

El confinament domiciliari de tres mesos, decretat a partir de la pandèmia de la covid, es va tornar el detonant d’una convivència que ja de per si era difícil i conflictiva. A partir d’aquest moment es va evidenciar el sofriment entre la joventut, en forma d’ansietat, de fòbies i de pors, i es va posar de manifest la incapacitat de resposta d’alguns adults davant el crit d’auxili dels seus fills.

Ofegats pel silenci i l’abandonament, els adolescents es van anar endinsant en el seu refugi virtual. Al cap i a la fi, dominen a la perfecció el llenguatge d’internet i de les xarxes socials; per això han de ser aquestes noves formes de comunicació, les seves i no cap altres, les que els permetin salvar-se i salvar el món real tan desorientat i deshumanitzat. Per què no? Internet i les xarxes socials han demostrat la seva capacitat d’alienació i manipulació, però també i amb la mateixa força, el seu potencial de subversió i de canvi.

Les noves generacions d’universitaris tenen grans qualitats, estan fetes de la diversitat, i pel mateix motiu saben conviure amb la diferència i són tolerants. Han incorporat amb naturalitat la diversitat cultural, sexual i lingüística, i estic segura que estan preparades per comprendre i viure la complexitat. El seu coneixement dels nous llenguatges virtuals poden ser una veritable arma d’emancipació.

La responsabilitat de nosaltres és ajudar-los a descobrir la gran diferència que hi ha entre dominar les noves tecnologies o ser dominats i manipulats per aquestes. Ens toca mostrar-los els mecanismes del poder que s’exerceix a través del discurs mediàtic i sobretot ajudar-los a descobrir que les forces i el desig de viure poden sorgir del descobriment, que darrere del seu dolor i del seu malestar hi ha el seu gran potencial transformador i creador.