La guerra i els mena

O sigui, els “menors no acom­pa­nyats”, que són, al cap­da­vall, vícti­mes de guer­res... que han tin­gut lloc quan eren encara cri­a­tu­res. A casa nos­tra, conei­xem per­so­nes a qui la guerra va dei­xar sense família. Sot­me­ses, en molts casos, a la vida en espais no del tot benig­nes. Com ens han recor­dat excel·lents col·labo­ra­do­res de TV3, per exem­ple. I és que, al marge del que ens diran els poe­tes en nòmina del poder –i mira que n’hi ha!–, totes les guer­res aca­ben mala­ment, tant si jugues a una banda com a l’altra de l’estadi. Fidel lec­tor dels vint i tants exem­plars de la revista que s’edita en doble versió, en català i en cas­tellà, Memòria Anti­fran­quista del Baix Llo­bre­gat, els assas­si­nats, les pre­sons, els exi­lis forçats, les famílies tros­se­ja­des..., les tro­bes a tots dos bàndols. Exem­ple: la fron­tera entre Cata­lu­nya i França, a par­tir del 1939, ¿va ser una des­fi­lada tri­om­fal per als vençuts? I ca! Com que ara, a més, anem recu­pe­rant més noms de pro­ta­go­nis­tes, de per­so­nes i de famílies, no parem de repe­tir “Que bèstia que és la guerra!”. I que fas­tigós que és l’hàbit de fal­se­jar les xifres per part dels ven­ce­dors, això sí: ¡Por Dios y por España!

Quan va escla­tar la guerra d’Ucraïna, con­fesso que jo era un dels igno­rants, pel que fa a la geo­gra­fia i a la història i als usos lingüístics, d’aquell nou marc de guerra bèstia. I per a mi, al començament, tan difícil d’enten­dre. M’emo­ci­o­nava des­co­brir que molt a tocar de casa teva hi havia gent gene­rosa i solidària que no vacil·lava a l’hora d’ofe­rir-se a aco­llir refu­gi­ats, vícti­mes d’aque­lla guerra que put a Putin: famílies que no apa­rei­xien en els llis­tats dels ciu­ta­dans rics, i que tam­poc no domi­na­ven els idi­o­mes dels que es veien obli­gats a defen­sar el seu país, aco­llien noies-nois-nens-i-nenes, amb els braços oberts d’una Europa enve­llida (i que fa catúfols quan debat les polítiques del seu país). Ales­ho­res, però, vaig recor­dar que a la revista de la Fun­dació Ori­enta, que té la seu cen­tral a Sant Boi –gent sàvia i amiga, que fa un gra­pat d’anys que em suporta com a asses­sor–, havia publi­cat a la nos­tra revista “Psi­co­pa­to­logía y salud men­tal del niño y del ado­les­cente” (al número 35, de l’abril del 2020), un arti­cle de Mari­ana Cento sobre l’impacte del trauma de la tra­jectòria dels menors estran­gers no acom­pa­nyats (mena). En reco­mano la lec­tura, tot i que l’arti­cle insis­teix en els trau­mes vis­cuts, tant en el país d’ori­gen com en el viatge, no gens fàcil, d’un col·lec­tiu de per­so­nes res­ca­ta­des del mar, fins a Sicília. Tot resulta difícil. Les malal­ties i les morts, al llarg del viatge pel Medi­ter­rani, el fet que mol­tes de les cri­a­tu­res hagin vis­cut lluny dels seus pares... “fa que tre­moli l’esquena del llop”.

Amb la gent amiga de Madrid, he mirat de relle­gir l’arti­cle en qüestió i, alhora, de revi­sar el número 22 de la revista esmen­tada, Memòria Anti­fran­quista del Baix Llo­bre­gat, que és el por­ta­veu de l’Asso­ci­ació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llo­bre­gat. Es tracta d’un monogràfic sobre la repressió fran­quista a Aragó. Doncs bé: en molts dels arti­cles, sig­nats per his­to­ri­a­dors de pres­tigi i vin­cu­lats als espais que comen­ten i ana­lit­zen amb dades fia­bles, t’esbor­rona cons­ta­tar com va ser de bèstia l’actu­ació del fran­quisme (amb noms i cognoms, i poble a poble), i com s’ho van fer per dis­fres­sar/maqui­llar tanta violència, bo i mirant, sovint, d’ama­gar els cadàvers i de garan­tir, amb tota mena d’ame­na­ces, que ningú no podria reve­lar on havien que­dat els assas­si­nats d’aque­lla ven­jança... Això sí: en nom de Déu.

Com que en una pàgina tan poc exem­plar de la nos­tra història, en un país euro­peu que con­si­de­rem com una de les con­ques­tes de la civi­lit­zació mun­dial, hi va haver, també, càlculs del cost de tot ple­gat..., fa mesos que em dedico a posar en net les acci­ons dels països que aco­llien les vícti­mes de l’Estat espa­nyol, que sí, que ni que fos a con­tra­cor van aco­llir repu­bli­cans que fugien per tra­ves­sar la fron­tera piri­nenca, però que es volien defen­sar d’una ocu­pació de cel­tibèrics que pogués tacar la imatge tan exem­plar de la França de la “liberté, égalité, fra­ter­nité”.

I tanco. Agraïment als ucraïnesos que llui­ten pel seu pre­sent i pel seu dret a tenir un futur digne. Agraïment a les famílies d’arreu que estan aco­llint sobre­tot gent jove que ha hagut de fugir del seu país. Agraïment, també, als his­to­ri­a­dors hones­tos per tal que vagin escri­vint la veri­tat de tota aquesta història. Agraïment a col·lec­tius com Met­ges Sense Fron­te­res que es des­pla­cen, quan cal, cap a països que ni tan sols apa­rei­xen en el llis­tat dels Jocs Olímpics.