Francesc Cabana
Quadern d’economia
Memorial de greuges - 2
La setmana passada, amb aquest mateix títol, anunciava que me n’anava a descansar a veure si se m’acudia alguna cosa que poguéssim fer per aconseguir la independència de Catalunya sense violència. Faré propostes, però cal que avanci que només serviran per donar idees o simplement per empènyer perquè altres treballin en el mateix sentit.
El primer que cal fer, i em sembla clar, és encarregar a uns economistes seriosos i no polititzats que redactin o que encarreguin la redacció d’un llibre en el qual s’expliquin de manera senzilla els greuges a què em refereixo. El nostre país té una part de la població que és possible que voti independentista però que no sap ben bé per què ho fa i no té gaire consciència de quin profit en pot treure. Hi ha també una població que nega la posició independentista però que no s’ha preocupat mai de saber el perquè. Aquest llibre s’hauria de fer en llengua catalana, castellana, anglesa i potser francesa. Això vol dir diners, però és que ens movem en un terreny en el qual, si no hi ha diners suficients per a això, val més que marxem a Alaska a caçar ossos polars.
Els directors de l’obra haurien de ser persones que no tinguin cap càrrec polític encara que n’hagin tingut i que no tinguin uns precedents radicals reconeguts per tothom. Penso, per exemple, en dues persones que compleixen aquests requisits: Antoni Castells i Andreu Mas-Colell. N’hi pot haver d’altres, evidentment, ja que no sé si ells ho acceptarien. La feina hauria d’estar pagada, relativament ben pagada.
La major part dels qui professen el sistema independentista no tenen gaire consciència dels avantatges que podria portar. Ni dels inconvenients que també trobaríem si continuem endavant. Hi ha una acció important que és la relació amb els membres de la Unió Europea i amb els seus dirigents. És per això que demano les versions en anglès i, possiblement, en francès. Els historiadors de l’economia, entre els quals em compto, tenim consciència que una Catalunya independent hauria tingut els mateixos avantatges que els Països Baixos, per posar un exemple. Si per a ells el seu radi d’acció és l’Atlàntic, per a Catalunya hauria de ser el Mediterrani i el camí a Àsia pel canal de Suez. També sobre un continent africà amb el qual els països europeus som deutors fa molts anys, si no volem crear dos mons geogràficament propers però molt allunyats culturalment i tècnicament.
La independència de Catalunya no s’aconseguirà amb un diàleg al voltant d’una taula. Els països que l’han aconseguida ho han fet com a conseqüència d’una guerra –Déu ens en guardi!– o d’un fet prou important que plantegi canvis estructurals. En el nostre cas, la Unió Europea ha de seguir un camí cap a la federació dels estats membres. Fins ara ha estat molt difícil fer una sola passa endavant. No obstant, va arribar l’euro amb gran sorpresa per a tothom. Si Europa segueix el camí previst, s’haurà de fer canvis importants en la legislació i en l’estructura dels estats membres. No pot ser, per exemple, que Hongria posi obstacles a un acord dels altres 26 socis. Aquí, i en aquest canvi estructural, hi ha una possibilitat difícil però entenedora: una Europa federal integrant estats a l’estil dels Estats Units d’Amèrica. Els estats federals tenen molta autonomia. Els californians se senten americans abans que res. Els catalans i els danesos hauríem de tenir la mateixa visió de les coses.
M’agradaria que els lectors d’aquest article i d’altres de similars pensessin una mica sobre el que cal fer. Jo no compto veure res de nou, ja que soc molt vell, però tinc fills, nets i properament un besnet que m’agradaria que poguessin treballar en un país amb llengua pròpia i amb més llibertat.