Morir sola

Ha mort en la més radi­cal pobresa i soli­tud. Difícil­ment tindrà un comiat digne, ni una placa recor­darà que algú que se la va esti­mar, no sabem quan, va triar un nom bonic per a ella. Tot­hom pot arri­bar a ima­gi­nar que aquell cos acu­mu­lava dese­nes d’històries amb regust d’ago­nia, però poca gent sabrà, pot­ser ningú, quins motius la van dur a esbor­rar-se del món d’aque­lla forma i a fer del car­rer la seva par­ti­cu­lar gua­rida. “Mort natu­ral”, sem­bla que indica l’informe mèdic, com si es pogués natu­ra­lit­zar, sense des­pen­ti­nar-nos i amb la consciència impe­ne­tra­ble, que una per­sona s’apa­gui, amb l’ànima escor­xada, en un racó de la via pública. Només podem saber, ara per ara, que s’ha mort la dona que mal­vi­via en una de les entra­des del Palau Olímpic de Bada­lona. Ella no és, ho sabem, l’única per­sona indi­gent que morirà amb la fra­gi­li­tat envol­tada de car­trons. Però el seu cas mereix una reflexió sobre els nivells rècord d’indi­ferència i d’hipo­cre­sia que com a soci­e­tat hem arri­bat a asso­lir. Facin una prova. Ras­tre­gin en un cer­ca­dor quins esde­ve­ni­ments mul­ti­tu­di­na­ris s’han cele­brat els dar­rers mesos, fins i tot els dar­rers dies, a l’inte­rior de la ins­tal·lació on la dona ha estat tro­bada sense vida. Per si ara no tenen temps de dis­treure’s una estona, ja els ho avanço jo: tres par­tits de bàsquet que han reu­nit unes 10.000 per­so­nes, una polèmica reunió sobre crip­to­mo­ne­des que va con­gre­gar uns quants milers de joves, i un par­tit dels Har­lem Glo­be­trot­ters que va omplir fins a la ban­dera un pavelló amb capa­ci­tat per a 12.500 per­so­nes. I ningú, mai, va veure aque­lla dona? Ningú va cap­tar el seu aba­ti­ment? La dei­xa­ven repo­sar allà amb la con­dició que no fes nosa quan s’acos­tava un esde­ve­ni­ment mul­ti­tu­di­nari? Si el 0,1% de les per­so­nes que les dar­re­res set­ma­nes han pas­sat pels vol­tants de l’Olímpic s’hagues­sin acos­tat a interes­sar-s’hi, pot­ser no li hau­rien sal­vat la vida, pot­ser no l’hau­rien res­ca­tat, però almenys hau­ria mar­xat sen­tint que algú es va pre­o­cu­par per ella, ni que fos un petit ins­tant.