Altaió fa de mèdium

Al lli­bre Miró i els poe­tes cata­lans (publi­cat en gran for­mat a Enci­clopèdia Cata­lana i en but­xaca a Uni­vers) el tra­fi­cant d’idees, poeta radi­cal i acti­vista cul­tu­ral Vicenç Altaió fa de mèdium entre els dos sub­jec­tes del títol. Joan Miró va fer 109 lli­bres d’artista en col·labo­ració amb poe­tes. Altaió tria nou d’aques­tes interac­ci­ons no només cul­tu­rals, sinó també huma­nes: J.V. Foix, Sal­vat-Papas­seit, Josep Car­ner, Car­les Sin­dreu, Joan Brossa, Joan Perucho, Sal­va­dor Espriu, Miquel Martí i Pol i Pere Gim­fer­rer. El lli­bre és un repor­tatge fílmic, diu Altaió. És una història pel que té de suma de dades i d’argu­ment, que comença en el rea­lisme poètic de Mont-roig, lloc on el pin­tor poeta cap­tarà l’ener­gia i la por­tarà per sem­pre. Però la història no és objec­tiva sinó inter­pre­ta­ble: Altaió incor­pora la mirada imma­nent i fic­ci­o­nal. L’obra de Miró és un orga­nisme viu en cons­tant evo­lució, encara que la gent l’enten­gui com “un alfa­bet sígnic que es va repe­tint”. Després del rea­lisme ve l’adhesió al sur­re­a­lisme, al dada­isme i a les avant­guar­des, i després la Guerra Civil i l’exili. Miró sap que l’Estat espa­nyol tracta Cata­lu­nya com una colònia i opina que Cata­lu­nya ha de poder ser lliure: la màxima mani­fes­tació de lli­ber­tat s’expressa amb el seu llen­guatge i els seus poe­tes. Miró pinta de manera poètica, és lec­tor de poe­sia i tras­llada els pro­ble­mes lingüístics a pro­ble­mes plàstics. A par­tir dels nou poe­tes, Altaió ha escrit un segle de cul­tura cata­lana a través del tronc de Joan Miró, la revolta del jo líric. Obra magna, la de Vicenç Altaió. Com passa sem­pre, no hi ha bellesa sense cul­tura.