Un altre dret conculcat

Arran de l’espionatge a independentistes per part de l’Estat, Oriol Junqueras va declarar: “Ens espien. I què? El que diem en públic és el mateix que diem en privat.” Sorprèn que algú pugui creure(’s) aquest diagnòstic. Però si aquest algú és el líder republicà, la sorpresa ja agafa els tons de la irresponsabilitat, perquè Junqueras no pot ni ha d’ignorar que moltes imputacions repressives i reconfiguracions del mapa polític de la Catalunya actual provenen de l’espionatge i la consegüent difamació.

Com a éssers humans –és a dir, com a mamífers avançats– ens hem de preguntar si la transparència absoluta és socialment o biològicament possible, desitjable. Hi ha persones que a través d’un discurs purista es presenten com a autèntiques, com a fatalment transparents, com si entre el seu pensament més genuí i el seu jo públic no poguessin ni haguessin d’interposar cap mena de filtre. A mi, en canvi, em semblen més creïbles les persones que es presenten com a fal·libles. És a dir, les que no tenen empatx de dir que entre el seu jo més íntim i el seu jo més públic hi ha cràters i abismes necessaris. Deu ser això, la civilització: el reconeixement humà de no ser Déu. La hipocresia i la necessitat d’un espai privat no són només un lubrificant social, sinó la distància cautelar que jo adopto respecte del meu jo. El meu jo: la fera amb qui estic tancat a la mateixa gàbia. Les dictadures d’esquerra i de dreta s’han caracteritzat per envair fins a l’última cèl·lula del ciutadà. Per tant, gràcies a tots els que han lluitat contra el poder absolut de l’Estat i han reivindicat la privacitat com el que ha de ser: un dret. Gràcies Montaigne: “Tota persona ha de tenir una rebotiga on pugui ser ella mateixa sense reserves.” Gràcies Snowden: “Dir que no t’importa la privacitat perquè no tens res a amagar és com dir que no t’importa la llibertat d’expressió perquè no tens res a dir. No es tracta que tinguis alguna cosa a amagar, sinó que tens una cosa a protegir: la teva llibertat.”