Memorial de greuges (3)

Els dos arti­cles ante­ri­ors han estat dedi­cats a bus­car un pos­si­ble camí cap a la inde­pendència cata­lana. Feia sug­ge­ri­ments, sense volun­tat de dog­ma­tisme. El pri­mer, i pot­ser el que veig més clar, és que prèvia­ment s’hau­ria d’escriure un resum dels greu­ges rebuts per Cata­lu­nya per part de l’Estat espa­nyol en els dar­rers anys. Em sem­bla abso­lu­ta­ment neces­sari per donar una base a tots aquells que somien la inde­pendència però no saben ben bé per què i als qui no hi pen­sen perquè no hi veuen els motius.

L’arti­cle d’aquesta set­mana i amb el número 3 per a con­fir­mar una vegada més el memo­rial de greu­ges, vol­dria estar dedi­cat al pro­blema fona­men­tal. Si el cent per cent de la població cata­lana vol la inde­pendència l’acon­se­gui­rem; si només la vol el 25%, no hi ha res a fer. Aquesta pre­missa és abso­lu­ta­ment necessària. No hi ha cap pos­si­bi­li­tat de començar el camí cap a la inde­pendència si el per­cen­tatge de ciu­ta­dans cata­lans que la volen és del 30%, del 40% o del 55%. Din­tre de la ter­cera part d’aquest plan­te­ja­ment, hi ha el de les acti­vi­tats a fer. Fins ara, tot era escriure i pen­sar. La pri­mera acti­vi­tat d’un camí cap a la inde­pendència sense violència podria ser el de la deso­bediència civil. Si es reu­nei­xen cent mil per­so­nes per a dema­nar-la, la Guàrdia Civil i la Policía Naci­o­nal la dis­sol­dran fàcil­ment. Si un dia Cata­lu­nya queda para­lit­zada en un 80% aquest és un argu­ment que pot anar a Brus­sel·les, Estras­burg o a Was­hing­ton, seu de l’ONU. En els últims anys hem vist la sepa­ració de Txèquia i Eslovàquia i la resur­recció dels estats bàltics: Estònia, Letònia i Lituània. Si un poble demana mas­si­va­ment no depen­dre ni estar inte­grat en un altre resul­ta­ria pos­si­ble fer-ho enten­dre inter­na­ci­o­nal­ment. És el cas d’Escòcia. Sí que, en dar­rer terme, això és el més difícil d’acon­se­guir, perquè forma part de la decisió final per part d’altres països i això exi­geix que la situ­ació sigui claríssima. Amb el 52% de les dar­re­res elec­ci­ons no n’hi ha prou. L’objec­tiu de la inde­pendència no és por­tar a una guerra civil, sinó arren­gle­rar dar­rere de la idea la majo­ria dels ciu­ta­dans.

Franco va inten­tar liqui­dar el naci­o­na­lisme català afa­vo­rint la migració de la resta de l’Estat cap a Cata­lu­nya, fet que va repre­sen­tar un fort crei­xe­ment del cas­tellà a casa nos­tra. Ara ens tro­bem amb una segona immi­gració que en part arriba de l’Amèrica Lla­tina i que també uti­litza el cas­tellà per a fer-se enten­dre. Els cata­lans som una mica porucs i pas­sem ràpida­ment al cas­tellà quan se’ns adre­cen en aquesta llen­gua. Fa poc, a un metge que em par­lava cas­tellà li vaig dema­nar si li feia res que li parlés en català. Ell es va posar a riure i em va dir: “Però si és la llen­gua amb què em parla la meva dona!” La con­versa es va man­te­nir bilingüe.

Tal com ho veig i tenint en compte els pres­supòsits que els he donat, crec sin­ce­ra­ment que faran falta uns quants anys –sense pre­ci­sar– per acon­se­guir la inde­pendència. Deia en un arti­cle ante­rior que la solució seria la con­versió de la Unió Euro­pea en un estat fede­ral a l’estil dels Estats Units, on Cata­lu­nya seria un estat i tin­dria una àmplia auto­no­mia acom­pa­nyada d’un pos­si­ble estat basc en les matei­xes con­di­ci­ons.