Perdre el tren

El col·lapse diari de l’AP-7 –a les por­tes d’una ope­ració sor­tida que, per seguir la tendència mete­o­rològica i espor­tiva del moment, es pre­veu de rècord– ha tor­nat a reva­lo­rar el tren com a alter­na­tiva. No és només l’opció més eficaç per des­con­ges­ti­o­nar el tràfic rodat, tant turis­mes com cami­ons, també és la menys con­ta­mi­nant i la més útil per a l’eco­no­mia. El pro­blema és que el recanvi no està a l’altura de les neces­si­tats, com bé saben els resig­nats usu­a­ris de la Renfe, que con­ti­nuen amb l’antiga tra­dició d’aga­far tra­jec­tes avançats per asse­gu­rar-se d’arri­bar pun­tu­als a la feina, a les clas­ses uni­ver­sitàries, a la cita mèdica. No deu ser que fa anys que recla­mem un trans­port públic digne de la soci­e­tat que aspi­rem a ser. Del traspàs de Roda­lies, de la millora del ser­vei, d’inver­tir més en les infra­es­truc­tu­res, de garan­tir la pun­tu­a­li­tat fa temps i temps que en sen­tim par­lar, sense que les parau­les s’hagin traduït en fets. Què espe­ren les admi­nis­tra­ci­ons que hi tenen alguna cosa a dir i, sobre­tot, a fer? Quants trens més dei­xa­rem esca­par? Quant de temps més durarà la incom­petència i el menys­preu? O és que la falta d’un trans­port públic de qua­li­tat resul­tarà que tam­poc forma part d’allò que en diuen les pre­o­cu­pa­ci­ons reals de la gent?