Venim d’una setmana carregada d’escenografia històrica a Europa, amb el retorn dels tancs soviètics a la plaça Roja per a la desfilada del Dia de la Victòria, i la repetició dels rituals medievals per elegir un nou papa. Vuitanta anys després de la derrota de l’Alemanya nazi, tornen aires bel·licistes al continent. Trump trenca amb l’ordre internacional instaurat pels seus predecessors a la Casa Blanca, Putin instrumentalitza la memòria històrica i el sacrifici de milions de ciutadans de l’antiga URSS que van patir l’ofensiva ferotge de Hitler per justificar l’actual guerra a Ucraïna i, entremig, els dirigents europeus s’embranquen en una espiral de despesa militar i es preparen per a la guerra. Fins a nou vegades va repetir Lleó XIV la paraula pau, durant la primera aparició davant dels fidels que l’aclamaven a la plaça de Sant Pere, connectant així amb la súplica llançada per Francesc allà mateix, en la seva darrera intervenció, el Diumenge de Pasqua. Pau a Ucraïna, a Gaza i a tants indrets on la guerra continua sembrant la destrucció enmig de la indolència de la comunitat internacional. El nou papa crida a la pau, però no n’hi ha prou amb la fe ni les proclames morals, cal diplomàcia i voluntat política per no tornar enrere.