No pensis en Imaz

Si aquests dies vostè es troba amb algun polític de segur que li acabarà recomanant el llibre No pensis en un elefant. S’hi pot jugar sopars, que segur que els guanya. El llibre de George Lakoff és tan indispensable per moure’s per recepcions oficials i despatxos de govern com haver vist la darrera pel·lícula de Woody Allen, encara que aquest ha baixat tres punts perquè amb l’espectacle que hem donat aquest estiu a Barcelona s’ha vulgaritzat i ja s’hi fa barrila en excés.

No és estrany que els polítics es refugiïn en Lakoff i les imatges metàforiques, que sempre és més reposat que no pas reconèixer que la situació del país no és bona, i encara menys políticament parlant. Els canals entre l’administració i el ciutadà no acaben de funcionar, el poder no té els contrapesos greixats, i el català del carrer se sent masegat i amb sensació d’impotència. La reacció per això és esquifida. I la conseqüència de tot plegat és que els dèficits tendeixen a no corregir-se i a agreujar-se sense que res ho aturi amb garanties.

Ja sé que explicar això no agrada al govern, que tendeix a acusar de pessimista qualsevol visió crua del que passa. Però el fet és que tornem a entrar en la normalitat del retorn de les vacances i Renfe torna a ocupar les primeres planes dels diaris amb el seu caos insoluble. Víctor Morlán, que havia reconduït el problema durant setmanes, no ha aguantat amb solidesa ni un dia la rentrée. Ara a sobre s’anuncien vagues en contra del traspàs de Rodalies i tot indica que no es complirà el 18,8% d’inversions previst a l’Estatut. Estem tan esfilagarsats que ni tan sols aconseguim que el president José Luis Rodríguez Zapatero s’expliqui al Congrés per la situació de les infraestructures a Catalunya, simplement perquè el PSC i el BNG s’hi oposen. La pressió més gran és la que fa Polònia amb les seves bromes amb la ministra Magdalena Álvarez, i el català masegat s’hi aboca talment com si es tractés d’una pomada antiinflamatòria.

A la recepció de la Diada a palau, convocada pel president José Montilla, un conseller d’ERC es mostrava d’acord amb els eixos de fons d’aquesta anàlisi. I em pronosticava que el malestar ciutadà, que existeix, no es pot traduir ara com ara en res més que una nova onada d’abstenció. Ell era optimista i esperava que a més llarg termini el català masegat, desertor de la política, hi retorni i es revolti cap al sobiranisme amb il·lusió.

Com se sap, els bascos ens depassen cent vegades en defensa de la dignitat nacional. Però, aclarim-nos, si deixem de banda la qüestió del terrorisme –el seu gran defecte– també ens estan donant lliçons en actitud política. Caldria que algú comencés a pensar en Josu Jon Imaz, i en la seva actitud generosa de plegar, si cal, com a gest polític i solució. En un país on els catalans s’han convençut que ningú no paga mai els plats trencats, que un polític s’en torni a la vida privada és excepcional. Així que quan li recomanin “No pensis en un elefant”, vostè respongui aconsellant “No pensis en Imaz”. A veure què passa.