No es podia saber?

Ves, quina cosa, ens va venir una pandèmia que ens va capgirar la vida. I ara, a més, resulta que els nens als patis no parlen català i es couen a l’estiu en aules sense climatitzar, i els boscos sense gestionar es cremen pel canvi climàtic, i hi ha autopistes que se saturen perquè ara són de franc, i no som sobirans ni en el capítol alimentari ni en l’energètic... I com aquests fenòmens, n’hi ha més que vindran, sense anar més lluny l’impacte de la digitalització i robotització en el mercat de treball... Els governants, a més de pilotar el dia a dia (prou difícil, no ho podem negar), també hi són per avançar-se al que pot passar. Fa pocs mesos, des d’aquestes mateixes planes, el director general de l’associació d’exportadors AMEC, Joan Tristany, demanava assenyadament que el govern català posi en marxa un centre professional de prospectiva, com tenen els països amb líders perspicaços. Però és que, a més d’aciençats, els governants han de ser generosos i tenir mirada llarga. Un dels problemes, a banda dels fets que l’urgent sol menjar-se l’important i que els nostres dirigents estan gestionant misèria pressupostària, és el caïnisme polític: no voler deixar la taula parada amb les solucions embastades al rival que potser els rellevarà al despatx. Tant de bo es pensés més com a servidor públic i menys en l’oposició com un adversari a qui fer la guitza.