Revifar la cultura popular
Aquests dies una jutgessa ha escapçat la festa de la Patum de Berga. Desconec el rerefons de la denúncia però dues o tres nits de sarau no fan mal a ningú. Pactant un horari de finalització raonable hauria estat suficient, però ja fa temps que veiem que a casa nostra els poderosos aparells estatals són els qui disposen i pas a pas anem laminant un sistema democràtic cada dia més afeblit. La revetlla de Sant Joan i la Flama del Canigó centren aquesta setmana una de les diades festives més consolidades dels Països Catalans. Junt amb el solstici d’estiu són un símbol de la festa i la cultura popular, com ho és la Patum, i que ara els hagin fotut aquest mastegot després dels dos anys que hem viscut de reclusió fa pensar que si la cultura en majúscula sol ser la més damnificada de les partides pressupostàries, la cultura popular és la més maltractada en general i si continua així podria passar com amb la sardana, que durant el franquisme era un símbol de resistència i amb el temps ha passat a un tercer pla, en part degut a les reticències dels mateixos sardanistes a evolucionar, tot i els esforços d’alguns compositors innovadors. Abans de la pandèmia, milers de persones d’arreu del país formaven part de les entitats de la cultura tradicional: bastoners, cant coral, castellers, colles de diables, esbarts, gegants i capgrossos, grallers, tres tombs, trabucaires, sardanes, teatre amateur... i un llarg etcètera. Durant dos anys, les dificultats per trobar-nos i encara més en espais tancats ha fet que algunes d’aquestes colles i entitats hagin perdut l’ànima, és a dir, l’esperit que els aglutina, que no és cap altre que el fet de trobar-se, socialitzar-se i compartir una afició que en alguns casos es sosté en tradicions ben antigues. La cultura popular i tradicional és primordial per bastir la identitat d’un poble i, a més, és (o ha de ser) un camí fressat per fomentar la integració, una realitat que s’estava donant sobretot en colles de castellers i de geganters. Fa algunes setmanes la desfilada de gegants i capgrossos de la festa major de Llagostera va ser minsa, amb pocs grups. Si una cosa ens caracteritza com a poble és la capacitat de refer-nos de la desfeta, del desencant, del desànim. La societat civil i les entitats han superat dificultats més importants. Que els èxits esportius gironins també confirmin la necessària revifalla de la cultura tradicional i popular.
