Recular

Ningú dubta que l’alliberament dels peatges no ha funcionat. I com era de preveure i es demostra, no ja cada cap de setmana, sinó cada dia, l’autopista AP-7 és inviable. La falta de previsió del govern fa que ara s’hagin d’aplicar mesures d’emergència, unes solucions que no agraden a ningú i que ja es veu d’una hora lluny que no serviran per arreglar uns problemes de manteniment, de congestió i d’accidentabilitat d’una via que s’ha convertit en un saldo. Tal com està, ningú està disposat a invertir-hi ni un euro. Ni en aquesta infraestructura ni en la de rodalies. Poc que m’ho pensava que ho acabaríem demanant, però al pas que anem haurem d’implorar, de genolls, que tornin els peatges. I continuar pregant perquè els diners es destinin al manteniment de la via. Això si és que no saben trobar cap altra més manera que no es basi a rebaixar la velocitat, restringir el trànsit de vehicles pesants i instal·lar carrils addicionals. Que tampoc funciona. L’autopista té l’amplada que té i no dona per a més. Dic això que pot semblar una solució dolorosa però que potser acabarà sent la més assenyada. I que consti que no em fa cap gràcia haver de tornar a pagar, però si amb aquest gest es redrecés la situació hi estaria disposat. I em porta a la següent reflexió. Si hi ha una actitud que en política costa de veure, i per tant que la prenguin, és la d’admetre els errors, rectificar i fer marxa enrere. Això que és de sentit comú i que s’aplica arreu tant en una empresa com en una família es veu que en l’esfera política, que és el lloc on es discuteixen els afers públics que afecten tothom, no hi ha manera que s’aconsegueixi. És el mateix mantra de poder fracassar per poder aixecar-te i triomfar. En aquesta qüestió de l’autopista potser que se l’apliquin, aquesta màxima. És a dir, per poder avançar potser cal no tenir por de recular.