La tortura dels jocs

Assumir el repte d’organitzar uns nous jocs olímpics, aquest cop d’hivern el 2030 i al Pirineu, hauria estat molt més productiu pel país des de tots els punts de vista que asseure’s a commemorar el 30è aniversari dels de 1992. Però això no passarà. Ha quedat clar que no passarà, en primer lloc, perquè la catalanofòbia rampant d’algú que qualifica més de la meitat dels catalans de “supremacistes” i de “letals” per a Catalunya i Espanya ha dinamitat la candidatura. Però no passarà, també, perquè el govern espanyol només veu aquests jocs olímpics si reforcen l’Estat, si serveixen per reconstruir la pel·lícula d’una Espanya sòlida, solidària, unida, cooperativa, sense fissures, ni rancúnies; que és exactament l’antítesi del missatge que Espanya envia al món amb el moviment independentista a Catalunya, la violència policial contra el referèndum de l’1 d’octubre, la persecució política al govern legítim català, la presó, l’exili i la repressió que continua exercint l’Estat cinc anys després i les evidències del joc brut i il·legal que ha fet servir Madrid per combatre i desactivar la voluntat democràtica dels catalans. Amb Catalunya i Aragó braç a braç servia, amb Catalunya sola no serveix. I això ens porta a recordar i celebrar com de brillants, de rodons i de beneficiosos van ser els Jocs de Barcelona, ara fa 30 anys, però també a recordar i maleir l’operació d’Estat que també llavors Espanya va posar a l’altre plat de la balança per vendre exactament la mateixa mentida. I no s’hi va posar per poc, perquè la democràcia plena espanyola no només es va preocupar d’omplir els estadis d’espanyolisme, sinó que va treure de la circulació desenes de joves independentistes, que va detenir, empresonar i torturar per impedir que un moviment llavors encara minoritari socialment pogués oferir una imatge distorsionada de l’Espanya una, gran i olímpica que el govern de l’Estat, també llavors socialista, volia transmetre al món. Ara no hi faltarien Marchenas per avalar i amagar tortures i detencions ideològiques com va fer Baltasar Garzón, el dit “jutge progressista”. Però potser faltarien torturadors per a tant d’independentista. Dit això, el mal no són els jocs olímpics; és Espanya.