L’Europa que ve: més estats petits

El primer que s’aprèn sobre la Unió Europea és que va néixer per prevenir una altra guerra mundial. El seu embrió fou la Comunitat del Carbó i l’Acer el 1950. Si els europeus posaven en comú la gestió d’aquests dos elements imprescindibles per a la guerra –al segle XX–, cauria el risc de confrontació bèl·lica. La immensa majoria d’europeus occidentals no hem viscut la guerra, ni la fam, ni la gelor dins de casa a l’hivern. Quant a la llibertat, el poeta Salvador Espriu ens recordava que nord enllà, gent neta, rica i desvetllada en tenia. N’han gaudit durant les darreres vuit dècades. Bona part del sud i l’est d’Europa no hem tingut tanta sort.

L’imaginari col·lectiu prevalent a la Unió Europea ha estat d’una societat pacífica, pròspera i benestant. Enguany, això ha començat a trontollar. Està en risc per l’expansionisme totalitari de Putin, el retorn de la inflació, el subministrament d’energia en perill i a preus disparats i l’amenaça de fam mundial perquè el cereal, com els ucraïnesos, està segrestat pels senyors de la guerra del Kremlin. De cop i volta tornen els fantasmes europeus d’inestabilitat, penúries i violència que tant van marcar la primera meitat del segle XX. Els crèiem superats, com a mínim a la UE i dins del paraigua defensiu de l’OTAN. Ens enganxa en un moment feble de l’eix francoalemany, qui sol marcar la pauta a la UE. França s’ha vist sacsejada per les recents eleccions legislatives, on el president Macron ha perdut la majoria i l’extrema dreta –propulsada per una abstenció rècord– ha esdevingut indefugible. Alemanya, de la seva banda, prova a marxes forçades de redefinir un paradigma geopolític que situava Rússia al centre de la seva política exterior i energètica.

La bona notícia és que les democràcies avançades estan responent a les amenaces d’avui de forma més ràpida i coordinada que en el passat. Suècia i Finlàndia ja han rebut la invitació per ingressar a l’Aliança Atlàntica, mentre que Ucraïna i Moldàvia s’ancoren un xic més a Europa. Ja són oficialment candidates a ingressar a la Unió. Qui anhela ser lliure es desplaça cap a l’oest. Un dels barems d’avaluació de la preparació d’Ucraïna per entrar a la UE serà el tractament de les seves minories, entre altres proves de qualitat democràtica. Tanmateix, les institucions europees farien bé de protegir igual o més les minories als estats membres actuals, com és la seva feina i obligació legal.

Com a catalana i europeista m’avergonyeix que la presidenta del Parlament Europeu rebés Pedro Sánchez amb tots els honors i un gran somriure el passat 22 de juny. Ni un sol retret per l’escàndol Catalangate, l’espionatge invasiu i il·legal del govern espanyol contra eurodiputats que ella hauria de protegir; ni cap invitació tampoc que Espanya compleixi les reiterades recomanacions del Consell d’Europa i deixi d’una vegada de perseguir criminalment els exiliats –tres d’ells també membres de l’Eurocambra–. La presidenta de la Comissió Europea fa igual. A la cimera de l’OTAN a Madrid va fer grans elogis de l’amfitrió. L’aquiescència de Pedro Sánchez amb la brutalitat policial assassina d’immigrants subsaharians a la frontera de Melilla no ha merescut cap comentari d’Ursula von der Leyen.

Malgrat tot, la Unió Europea roman l’Eldorado per a milions que cerquen un futur millor. A Geòrgia, un estat que no ha assolit el cobejat estatus de candidat, desenes de milers de persones s’han manifestat per reclamar la pertinença a Europa. Entretant, aquells que fa anys que són a la cua s’impacienten: Albània, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia (amb Turquia, candidata des de 1987, no hi compta ningú dins d’un futur previsible). El canceller alemany Olaf Scholz vol que, abans d’ampliar-se, la UE passi del sistema de votació per unanimitat a la majoria qualificada. Amb més membres, el requeriment d’unanimitat conduiria sovint al bloqueig. En un reconeixement implícit que la UE ja té problemes per salvaguardar la democràcia i l’estat de dret, Scholz adverteix que s’hi ha de centrar més.

El futur de la UE s’enfoca a força estats membres nous, quasi tots ells petits. S’hi podria afegir Escòcia si el 19 d’octubre de 2023 vota independència. En un tauler de joc així Catalunya tindrà la seva oportunitat.