Ave, Cèsar!

Tinc una flaca per Enric Juli­ana, el peri­o­dista català que escriu a La Van­guar­dia. És culte, diver­tit i amb un enorme talent. Que en dis­crepi sovint no obsta perquè l’admiri.

Ara bé, al seu dar­rer arti­cle, on fa una radi­o­gra­fia del “català empre­nyat” enfront del “català mil­ho­mes” crec que Juli­ana s’equi­voca. La seva tesis és que la cai­guda estre­pi­tosa de les infra­es­truc­tu­res és –Mag­da­lena Álva­rez dixit– perquè el govern cen­tral s’ha afa­nyat massa a donar-nos l’AVE (em costa tra­duir-ho per TGV), perquè no ens pas­ses­sin al davant Màlaga, Segòvia i Valla­do­lid, cosa que ens ofen­dria, com creu que ens vam ofen­dre arran de l’AVE Madrid-Sevi­lla.

Creu que van pri­mar una línia tan poc ren­di­ble perquè el govern cen­tral tenia por que el sud d’Espa­nya no fos el sud d’Itàlia. Hi veig una petició de prin­cipi: que els cata­lans estan espe­rant amb can­de­le­tes l’AVE. I que l’empre­nyada ve d’aquí.

El que jo sento pel car­rer i en ambi­ents d’empre­sa­ris és que cal un enllaç amb Per­pinyà, i un aero­port potent. Això de l’AVE no crec que aixe­qui ni una cella. I si l’hi van donar a Sevi­lla va ser perquè Bar­ce­lona tenia les Olimpíades, i Espa­nya estava tota ella empre­nyada, i amb aquesta caríssima línia els espa­nyols van tor­nar a poder fer el mil­ho­mes.

Par­lar, doncs, del 6 d’octu­bre i del mis­teriós (!) com­por­ta­ment dels astu­ri­ans (que Juli­ana no sap què pin­ta­ven en la nos­tra cursa per ser mil­ho­mes) és un error molt espa­nyol.

Els cata­lans estem empre­nyats perquè ens han aixe­cat la camisa, ens han apro­vat unes lleis que no com­plei­xen i ens han robat. I de mil­ho­mes, cre­gui’m, Juli­ana, fa dècades que no en veig cap. A Cata­lu­nya, vull dir.