Tancaments

Els cinemes Albèniz han tancat. Ho van fer per sorpresa i amb una sensació de traïdoria amb la ciutat i els més cinèfils de la capital gironina. No els diré que sigui un fix de les sales del setè art perquè mentiria. Però sí que és cert que quan miro cap al passat veig com la primera pel·lícula que va veure el meu fill ara fa tres anys va ser en aquest cinema del centre de Girona o que recordo com d’adolescent anava al Coliseum a veure el film del moment o com amb la iaia Teresa algun cop esporàdic anàvem a la plaça sense nom, ara plaça Jordi de Sant Jordi, a veure-hi una pel·lícula infantil.

Algun estudi nord-americà que havia llegit fa temps defensava que la majoria dels beneficis sortien dels extres. De les llaminadures, les crispetes i les begudes que pràcticament tothom acaba comprant quan s’endinsa en un cinema. Potser per això i amb les plataformes cada cop a preus més competitius i instal·lades a la majoria de cases el cinema va morint. És una agonia lenta, gairebé silenciosa, que va abraçant la majoria de sales. Però no només el setè art se’n veu afectat. Els tancaments d’establiments emblemàtics de la ciutat es van succeint. No fa tantes setmanes la botiga de Cal Rei abaixava la persiana i la mítica llibreria Geli també tancava per la venda del local, un local que hauria de formar part de la humanitat pel pòsit de la història que es palpava a tot el local. Sempre em quedarà el record d’anar-hi a comprar Páginas inmortales, de Montaigne, un llibre descatalogat que a la llibreria van trobar polsós en un parell de minuts. O més recentment, en trobar-hi una versió del Decameró, que tenia a la cartera dels clàssics. Al final els negocis emblemàtics són negocis que funcionen o tanquen d’acord amb el seu compte de resultats. Si els cinemes no surten a compte acaben tancant. Si no hi ha relleu generacional en un negoci centenari, doncs no hi ha cap més opció que abaixar la persiana. Però al darrere d’aquests negocis s’hi van formant nous bars, restaurants o botigues que amb el temps seran també històrics i quan tanquin es mereixeran un reportatge recordant passats més gloriosos. La llei del mercat fa el seu dictat i qui més pot fer-hi són els mateixos ciutadans anant a comprar a aquests llocs més propers per garantir-ne el futur i evitar reportatges de comiat.