anàlisi
Cal endreçar la casa
Aquesta setmana ha estat molt rica en esdeveniments que sense cap mena de dubte marcaran un abans i un després del que hem viscut fins ara. I la primera evidència és que el món s’ha convertit en multilateral, per no dir bipolar, i aquella il·lusió del “final de la història” que ens havien anunciat amb la caiguda del Mur de Berlín i que entraríem en una nova època en la qual la despesa militar es transformaria en “dividend de la pau” ha durat ben poc. Aquesta setmana a Madrid, l’OTAN ha certificat que amb aquestes circumstancies mundials el millor dividend per la pau és invertir més en armament. I també hem vist com països tradicionalment neutrals s’han afanyat a demanar aixopluc a l’OTAN. Segurament que sense els crims de Putin amb la invasió a Ucraïna s’hauria retardat aquesta petició, però probablement, amb el temps, haurien arribat a la mateixa conclusió perquè el dret internacional s’ha convertit en el dret del més fort.
Pels espanyols, aquesta cimera ha servit per obrir, encara més, la base de Rota i per un intent frustrat d’incorporar en el paraigua de l’OTAN la defensa de Ceuta i Melilla, que en seguiran fora. Sí que s’ha reiterat una apel·lació a la defensa de la integritat dels països membres que, malgrat no es diu gaire, té més a veure amb Catalunya que amb les ciutats africanes. A Catalunya, aliens com sempre del que està passant en el món, s’ha desfermat una nova tempesta d’aquestes que demostren la baixesa moral d’alguns polítics, expolítics i partits. Em refereixo a la persecució que estan fent a la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Després que tots nosaltres defenséssim la innocència de tots els polítics i també de la presidenta Carme Forcadell, fins i tot una vegada han estat jutjats, i d’haver descobert tot l’entramat de la guerra bruta de les clavagueres de l’Estat amb la col·laboració de jutges, fiscals, policies, periodistes, i dels partits espanyolistes d’aquí i d’allà, ara descobrim com l’expresidenta Forcadell s’apunta, sense cap vergonya, a la campanya bruta, em sembla d’una baixesa moral insuportable. El president Pujol va dir una obvietat a Josep Cuní: “Tenim la casa desendreçada.” I realment hem arribat en aquest estat sense que ningú se’n faci responsable, però, no ens enganyem, hi ha responsables. És per això que una de les tasques més urgents, segons el President, és endreçar-la, i en això els electors hi tenim molt a dir.
Josep Costa, el que fou vicepresident del Parlament de Catalunya, va fer una piulada ben reveladors de la situació del país. Hi deia: “El màxim representant de la justícia a Catalunya, que ha inhabilitat dos presidents, diversos consellers i vicepresidents del Parlament, foragitat del tribunal que presideix per manca d’imparcialitat, i no és portada de cap diari! Fins aquí s’ha normalitzat la repressió.” Certament, hem d’ endreçar la casa, si volem ser quelcom. De la guerra bruta, se n’han beneficiat molts d’aquí, tot i la seva aparença d’ètica. La campanya que va fer Ada Colau contra Xavier Trias aprofitant-se de les cloaques de l’estat li va fer guanyar l’alcaldia, i realment Barcelona està pagant amb escreix aquesta indignitat. Artur Mas, per una campanya bruta i aprofitada per molts d’aquí, va perdre dotze diputats i la majoria. Un fet gens irrellevant perquè molt possiblement hauria canviat la política d’aquest país.
L’evidència que s’acosten temps foscos no només els intuïm en la política, l’economia ens anuncia que entrarem en una època molt difícil: inflació alta, interessos alts, endeutament alt, prima de risc alta. Coincidirà amb tot l’afebliment d’Europa, i, més que mai, requerirà d’una bona política i d’una bona gestió que encara no tenim, i el més aviat possible hauríem d’anar cap a un pacte general que duri fins que passi la gran tempesta, però ho veig impossible. Raó de més per endreçar casa nostra.
