Jo que no vaig fer el soldat

A finals dels anys vui­tanta ja no era cap heroïcitat negar-se a fer el ser­vei mili­tar, la fei­nada prèvia l’havien fet els insub­mi­sos que seguint l’exem­ple de l’admi­rat Pepe Beunza van forçar l’Estat espa­nyol a pro­fes­si­o­na­lit­zar l’exèrcit jugant-se penes de presó. Per això l’únic mèrit de fer-se objec­tor era ales­ho­res renun­ciar a for­mar part del grup de pesats que mono­po­lit­za­ven les sobre­tau­les amb anècdo­tes de pre­sump­tes aven­tu­res casernàries que en rea­li­tat ama­ga­ven abu­sos sis­temàtics i sobre­do­sis de tes­tos­te­rona, per dir-ho en ter­mes actu­als de l’Abas­cal. I és impos­si­ble veure ara rea­parèixer de tant en tant Felipe González impar­tint lliçons a tot­hom i no recor­dar que va ser gràcies al PP d’Aznar i amb l’opo­sició del PSOE que fa vint-i-un anys va des­a­parèixer la mili . Fa basarda repro­duir amb quin cinisme jus­ti­fi­cava lla­vors González la con­tinuïtat del ser­vei mili­tar obli­ga­tori. “És una manera de garan­tir la igual­tat dels espa­nyols a l’hora de ser­vir la pàtria”, afir­mava, com si ignorés el tràfic d’influències i el clas­sisme que sem­pre van domi­nar la sort dels reclu­tes. Només els que tenien amis­tats con­ve­ni­ents o posició econòmica prou fol­gada per moure fils podien decan­tar la tra­moia del sor­teig asse­gu­rant als fills des­ti­na­ci­ons pro­pe­res i anya­des benig­nes. Per això l’apro­vació dels mil mili­ons d’euros addi­ci­o­nals per al Minis­teri de Defensa ens ha remo­gut algun budell. És el preu que Joe Biden va venir a cobrar-nos a tots ple­gats, entre culle­rada de llo­bre­gant i xar­rup de Viña Ardanza, men­tre els manai­res sopa­ven de gala en honor a la guerra. Pedro Sánchez s’ha afa­nyat a satis­fer la fac­tura, encara que això li hagi cos­tat la penúltima i indo­lora polèmica amb els socis de govern. Ja el podeu cri­ti­car tant com vul­gueu, el pape­rot de Podem, però si us esti­meu els fills val més que a les pro­pe­res elec­ci­ons mireu bé el pro­grama del par­tit que voteu, no fos que alguns cai­guin en la temp­tació de recu­pe­rar la fotuda mili només per com­plaure els amics de l’OTAN i aca­bar de pagar la fac­tura del club.