Al Twitter vas!

Situ­ació sur­re­a­lista a pri­mera hora del matí, a Girona. Estava fent temps, abans d’una tro­bada de feina. Asse­guda a la moto xafar­de­java digi­tals i xar­xes soci­als. Abans, quan havíem d’espe­rar, badàvem i miràvem aquí i allà, res en con­cret i una mica de tot. Ara, la manera de dis­treure’ns és no aixe­car els ulls de la pan­ta­lla. Hi hem per­dut, sense cap mena de dubte. La qüestió és que la meva atenció es va cen­trar ràpida­ment uns metres més enllà del meu cap­ti­veri digi­tal. El motiu: una dis­cussió entre dos con­duc­tors per una plaça d’apar­ca­ment. L’un havia arri­bat pri­mer, però fent un tra­jecte en direcció contrària i pas­sant per un pas de via­nants. L’altre havia arri­bat després, però fent totes les mani­o­bres cor­rec­ta­ment. Ja la teníem mun­tada. “Jo l’he vist pri­mer.” “Però tu has fet imprudències.” I anar apu­jant el to de la dis­cussió. Mal­grat ser un matí fres­quet i mig plujós, poc els va cos­tar d’escal­far els ànims. L’un surt del cotxe i comença a gra­var amb el mòbil, men­tre comenta la situ­ació, com si estigués en un directe tele­vi­siu. Em feia pen­sar en aquells pro­gra­mes de tarda típics d’estiu, en què el repor­ter tant ens relata l’ela­bo­ració d’un plat de cuina com les impres­si­ons d’uns banyis­tes a la platja o els movi­ments dels prac­ti­cants d’un curs de ball. Per no ser menys, la con­trin­cant també desen­funda el mòbil per expli­car la seva versió dels fets. S’havia ini­ciat una autèntica bara­lla digi­tal amb no sé quin objec­tiu, la veri­tat. Des­co­nec si trans­me­tien en directe bus­cant l’apro­vació de la parròquia de les xar­xes o bé l’objec­tiu era fer després un vídeo viral –alça, Manela!–. La qüestió és que el duel de mòbils era tan intens, i esta­ven tan cap­fi­cats a sor­tir-se amb la seva, que ni tan sols es van ado­nar que, al seu vol­tant, un parell de vehi­cles havien mar­xat, dei­xant pla­ces d’apar­ca­ment lliu­res per donar i per ven­dre. Allà els vaig dei­xar. I entenc que, quan van des­co­brir que esta­ven subli­mant el ridícul, van tor­nar a enfun­dar les càmeres, van apar­car el cotxe i aquí no ha pas­sat res. La gro­tesca situ­ació, però, em va fer pen­sar. Sobre­tot en aquesta ràpida reacció d’amenaçar amb l’expo­sició pública digi­tal. Ara ja no es porta això d’inti­mi­dar amb un cal­bot ni es truca a la poli­cia per qual­se­vol imbe­cil·litat com aquesta. Ara et plan­ten el mòbil als mor­ros, comen­cen a gra­var i posen aque­lla cara de gamarús, com si et digues­sin: “Al Twit­ter vas!”