Pobles i gent identitaris
David Marca ho publicà anys enrere així, en aquest mateix diari. Pobles i ciutats del país, jugant amb els noms passats al castellà: Xirona, Cielo Raso, Bordillos, La Obispal, Horno de Ellos, Palos, Monte Raso, Palacio, Besa el Uno, Higueras, Demasiado Limpio de Cabritos, La Juncal, Canta Lobos, Puerto Buey... Aquests eren els noms transfigurats de Girona, Celrà, Bordils, la Bisbal, Fornells, Pals, Mont-ras, Palau, Besalú, Figueres, Maçanet de Cabrenys, la Jonquera, Cantallops, Portbou.
D’acudits, n’he aplegat també alguns que m’han fet certa gràcia. Aquest, per exemple, recollit de Carme Vinyoles: “El capellà reclamà a un pagès els diners d’uns funerals. –No puc pagar –digué l’home–, la meva germana ha marxat per aquests mons de Déu i s’ho ha emportat tot. –Per quins mons dius? –És que s’ha fet monja... –Això no és pas cap mal. Ara està casada amb Déu Nostro Senyor. –Ah sí? Doncs que us ho pagui el meu cunyat.” Joan Guillamet, per la seva banda, ho recordava així mateix: “El Gambo de l’Escala va anar a comprar una aspirina a la farmàcia. L’apotecari li digué: –Que te l’embolico? –No, si et sembla me l’enduré rodant”... I recordava encara aquells temps de privacions: “Aleshores, per dinar menjàvem cargols i per sopar ens fotíem les cloves.”
Vegem ara un paràgraf, marcadament identitari, de Narcís-Jordi Aragó: “Assistim a la missa de Carlemany a Sant Pere de Roda i contemplem com la maça de Rotllan es clava al bell mig de la plaça de Maçanet de Cabrenys; veiem volar l’abat de Vilabertran i estimbar-se la donzella pel Salt de la Reina; sentim bufar les bruixes de Llers i els bruixots de Palau-saverdera; trobem la reina Sibil·la a Fortià i la capitana de lladres a Quermançó; visitem la vall monàstica de Sant Quirze de Colera; palpem la petjada dels grecs i els romans a Empúries; els misteris feudals a Peralada i Castelló; el geni de Monturiol, Pep Ventura i Dalí a Figueres; intuïm la capital del món a Vila-sacra; veiem el sol ixent a la Massa d’Oros de Cadaqués i la posta encesa sobre la badia de Roses; ens enfonsem a la cova de l’Infern del cap de Creus.”
I vet aquí, per acabar, l’epitafi vist a la tomba d’un vell cementiri empordanès: “Aquí jau en Pere Pons, / confiter de la Bisbal, / el qual va acabar els torrons / la vigília de Nadal.”
