Dalt del turó

Sem­pre que ve algun amic de fora a conèixer Bar­ce­lona, m’agrada dur-lo al cap­da­munt del Tibi­dabo, per aju­dar-lo a fer-se una idea de la ubi­cació de la ciu­tat, encai­xo­nada entre la mun­ta­nya i el mar, i a reconèixer i situar els traçats i monu­ments subrat­llats a la guia. Bar­ce­lona atapeïda, a una banda, i el Vallès, a l’altra, obrint-se pas amb les seves suaus ondu­la­ci­ons. I és que, des d’una certa altura, les coses es veuen d’una altra manera, és més fàcil fer-se una com­po­sició del temps i de l’espai. És per això que aquest mes m’ha fal­tat temps per tor­nar a una de les meves panoràmiques pre­fe­ri­des de la Cer­da­nya, a l’ermita de Bell-lloc, que corona un turo­net per damunt de Dor­res. Al mateix punt i gai­rebé diria que el mateix dia que fa tres o qua­tre anys, just abans de la pandèmia, quan res ens feia pres­sen­tir el que havia de venir. La vall s’obre esplèndida emmar­cada de lle­vant a ponent, per la presència majes­tu­osa del Canigó i el Puig­mal, la silu­eta ama­ble de la Tosa d’Alp, la ser­ra­lada única del Cadí... Pujar a l’ermita de Bell-lloc és, per dir-ho en ter­mes empre­sa­ri­als, una inversió ren­di­ble, un petit esforç físic per remun­tar la costa a canvi d’un sucós retorn panoràmic i terapèutic. De dalt estant, el bro­git de la vall –i de més enllà– queda lluny, molt lluny.