‘Persona non grata’

Del llatí, persona que no és benvinguda i que és declarada inacceptable. Així consideren la majoria dels instituts gironins el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray. En escoltar les primeres declaracions del conseller vaig pensar que no venia del món de la docència, perquè no connectava, no mostrava cap mena d’empatia per la difícil tasca de les direccions dels centres, ni dels mestres ni del professorat, perquè no tenia en consideració les grans dificultats dels darrers cursos, del desgast ocasionat i acumulat durant els dos anys de pandèmia a les escoles i als instituts; segons ell, pretenia transformar l’educació, com ha manifestat en les seves valoracions a un any al capdavant, però no era ni el moment ni la forma de canvi. En les seves compareixences públiques l’estratègia ha estat llençar globus sonda respecte dels canvis que s’esdevindrien en l’educació, la premsa sempre ha estat el principal canal d’informació prèviament a les direccions dels centres; greu error d’un lideratge que utilitza la notícia difosa per observar la reacció i tot seguit prendre una decisió. Amb la forma com va proposar l’avançament del calendari de setembre, posava el col·lectiu docent entre les cordes provocant un rebaix de la dignitat i del reconeixement social que aquesta professió no es mereix. Quan va voler reconduir la situació, ja els havia titllat d’esquenadrets i els havia enfrontat amb les famílies. No és aquesta la manera, Sr. Cambray, els agents educatius han d’anar tots a una pel bé de l’alumnat i si pretenia una reforma del calendari escolar s’havia d’estructurar i pactar en la seva totalitat, fins i tot en períodes vacacionals (“no és per les vacances, és per les mancances”). Després vindrien els canvis curriculars d’infantil i batxillerat, la consideració de la llengua castellana com a curricular, la manca de recursos per a l’escola inclusiva ... tot sense interlocució directa i sense tenir en compte les realitats del territori.

El conseller té un germà bessó idèntic, monozigòtic, tenen una connexió que sobrepassa la simple relació fraternal. A la pregunta: Us necessiteu? El conseller va respondre: “Sí, sens dubte. El necessito per fer de conseller, per viure.” Doncs potser aquí rau la solució, com diu la cançó d’El Petit de Cal Eril: “Dona’m la mà, entre els dos farem un salt fins a la cabana, fins a arribar al punt més alt...”