Fragilitat

Hi ha èpoques en què la sensació que el món està mal endreçat s’aguditza. Sembla que aquesta és la percepció del moment. Tot apareix fràgil i en estat de transformació incerta. La jugada de Putin ho ha desenquadernat tot i ha afavorit que els actors polítics de l’escena internacional s’hagin posat a jugar a escacs: del “final de la història”, que deia en Fukuyama, hem passat en quatre dies a l’eterna política de blocs i les tensions pròpies de la guerra freda. Les perspectives econòmiques s’enfosqueixen amb l’amenaça de la inflació. Les calorades d’aquests dies ens avisen de la salut precària del planeta. En clau catalana s’ha passat de les grans expectatives i les mobilitzacions massives a fer la viu-viu amb penes i treballs... No em deixin allargar la llista, sisplau. No acabem de decidir si la vida en aquest món és preciosa, però trista. O si ho hem de dir al revés: la vida és trista, però preciosa. En la darrere novel·la de Julian Barnes, Elizabeth Finch, el fi escriptor anglès recorda Goethe –un home que va tenir una vida molt més interessant que la majoria de mortals– lamentant-se, al seu llit de mort, que només havia estat més o menys feliç un quart d’hora. Tenint en compte que va viure 82 anys hem de pensar que estava fent un càlcul massa pessimista en un estat una mica depressiu, tot i que comprensible donades les circumstàncies. En fi, tothom es queixa i potser –ho apunta el narrador de la novel·la de Barnes– la culpa de tot la té directament Déu. Un déu no tan monoteista i més ben disposat a treballar en equip (amb altres déus) s’hauria adonat que la tasca que es va imposar el sobrepassava. Hauria estat bé que, en lloc de voler treballar sol, el segon dia de la creació hagués consultat un col·lega, hagués demanat parer a un altre el cinquè, i encara a un altre in extremis el setè dia (en comptes de descansar). Així, potser, entre tots, ens haurien servit un món més endreçat.