Morts

Ha passat un altre dia dels morts i una altra vegada hem evocat el diàleg persistent entre vius i morts amb el memorable final del conte de Joyce, potser el millor conte de la literatura universal. Joyce (que tenia vint-i-cinc anys quan el va escriure!) acaba el relat amb la cadència pausada d’unes reflexions que projecten una saviesa vital i una pietat còsmica que semblarien pròpies d’un home vell: “Sí, els diaris tenien raó: nevava a tot Irlanda. La neu queia per tots els racons de la fosca plana central i sobre les muntanyes ermes. Queia dolçament sobre els aiguamolls d’Allen i, més a l’oest, dolçament queia sobre les negres i tumultuoses onades del Shanon. Queia també per tots els recers del solitari cementiri del turó, on jeia enterrat Michael Furey. Arrossegada pel vent s’apilonava sobre les creus, sobre les làpides esquerdades, sobre les llances de les reixes, sobre les espines àrides. El seu esperit s’esvania suaument en la son mentre sentia com la neu queia dòcilment sobre tot l’univers, i dòcilment queia, com en el descens d’un últim ocàs, sobre tots els vius i els morts.” La neu abraça vius i morts en un sol ecosistema. I el protagonista té una epifania: en l’ànim de la seva dona, està més viu aquell Michael Furey, un adolescent que va morir enamorat d’ella, que no pas ell mateix, el marit de tants anys. Els morts, efectivament, a vegades guanyen la partida i no s’estan quiets. Els pobres vius fem visites als cementiris per recordar-los, però hi ha difunts que han previst mecanismes per revertir l’ordre natural de les coses i recordar-nos on són. M’expliquen la magnífica jugada de Freddy Mercury, el cantant víctima de la sida, que va deixar un fons econòmic per assegurar que una trentena de bons amics rebin, cada Nadal, una panera de part seva. Amb aquest detall amable sembla voler dir que és normal que l’oblidin, però no patiu, que ja m’ocuparé jo, el mort, de visitar els vius. Freddy Mercury: un gran tipus i un difunt exemplar.