Bicing: l'èxit ens rosega

Mentre mig país es dedica al dolç esport de no acudir a urnes quan repiquen i una colla d’apocalíptics de darrera fornada defensen el dret a votar de manera més solvent per evitar el menfotisme que s’ha redoblat, els polítics –sí senyor, els nostres polítics– de vegades l’encerten de ple. A Barcelona, per exemple, el tinent d’alcalde que ha deixat la tinència i la tinença es va acomiadar amb una idea de bandera. Contra la mancança crònica de transport públic, Jordi Portabella ha desplegat per la ciutat un servei de lloguer de bicicletes que desperta enveja i admiració. El Bicing. Enhorabona. Només cal lamentar que els nous fenòmens de masses en aquest país s’identifiquin amb un nom en anglès, circumstància que remata encara més una llengua que boqueja. Però el servei és un èxit i la gent s’hi ha abocat amb entusiasme.

Les altes –perquè cal donar-s’hi d’alta– han superat totes les previsions. Per sis euros anuals, els bicicleters tenen accés a unes barres lliures que fan d’estacions on hi ha tot de vehicles esperant-los enganxadets. Els barris que encara no en tenen en demanen amb vehemència. Tanta alegria només es veu ennegrida per un mal pressentiment i una constatació. La prevenció és que cal esperar que l’Ajuntament no faci com fa sempre. És a dir, que el pressupost no s’acabi o que les unitats mòbils que van amunt i avall repostant bicicletes no se’n cansin aviat. La constatació és que l’Ajuntament hauria de repartir també un manual perquè els nous entusiastes del pedal aprenguin a circular per on toca. La secular admiració catalana pel model francès comença a convertir la capital en un Tour.