‘Les estivants’

Segueixo fils que poden trencar-se per encetar-ne de nous. Revisant La belle saison, film de Catherine Corsini evocat a l’ombra d’ahir, hi vaig veure Noémi Lvoski interpretant la mare d’una de les protagonistes. Lvoski és coguionista (i, en algun cas, també actriu) de les pel·lícules dirigides per Valeria Bruni Tedeschi, que a la vegada actua a la darrera de Corsini, La fractura, que s’estrenarà la setmana vinent. Així és que, seguint fils, arribo a Les estivants (2018), una de les entregues de l’autoficció cinematogràfica (tan autocrítica com autocomplaent) empresa per Bruni Tedeschi.

Renunciant a la traducció literal (“Els estiuejants”; al meu poble abans en dèiem “veranejants”) del títol, la distribuïdora espanyola va optar per Una casa de verano. El cas és que, en una casa d’estiu a la Costa Blava, Bruni Tedeschi reuneix una família entre real i imaginària. Començant pel d’ella mateixa, una cineasta en crisi arran de la ruptura amb la parella, tot són dobles, que poden ser assumits pels referents reals (com ara la mare, Marisa Borini) o per intèrprets professionals, com és el cas de Valeria Golino, que, casat el seu personatge amb una rèplica de Sarkozy, convida a pensar en Carla Bruni. Com en altres films dirigits per l’actriu franco-italiana, hi palpita el fantasma de Virginio, el germà mort. En les vacances d’aquesta família classista i decadent irromp una guionista interpretada (un altre doble) per Lvoski, que diu una cosa que em fa pensar: “La dreta sap que la naturalesa és més forta que els humans i hi està d’acord. L’esquerra també ho sap, però no hi està d’acord.” Demà: Comèdia sexual d’una nit d’estiu (Woody Allen, 1982).