Opinió

Tribuna

Les ciències i la religió

“L’ensenyament ha de generar un espai per a l’espiritualitat, que es pot concretar, o no, en una pràctica religiosa

Les ciències experimentals són un tresor de la cultura, però de vegades semblen incompatibles amb les creences religioses: la ciència és veritat, la religió és una falòrnia. Cal desfer aquest malentès que deixa de banda les preguntes que els experiments no poden respondre, com ara: què hi fem, aquí?

L’objectiu de les ciències experimentals és explicar de manera racional el funcionament del món natural, sense recórrer a la màgia ni als déus, esbrinant les causes dels fenòmens i els principis que les justifiquen. És l’herència que hem rebut de la cultura grega, d’Aristòtil, de Pitàgores. En la modernitat la ciència esdevé experimental i tecnològica, és “filosofia natural” que proposa intervenir en la natura per trobar el secret del seu funcionament. La natura “parla” el llenguatge de la matemàtica, perquè la ciència moderna elimina de les explicacions tot allò que no es pugui mesurar i se’n surt bé; combinant la lògica i la imaginació, estableix relacions i es “disciplina” donant lloc als coneixements que s’ensenyen a les escoles i universitats.

Els grans científics de l’edat moderna, inventors de les ciències experimentals, eren persones creients, alguns d’ells, com Boyle, Dalton, Faraday, amb gran dedicació a les seves esglésies. No veien cap problema entre la seva feina i la seva vida espiritual. Però en un determinat moment, segle XIX i començament del XX, la ciència es va fer “positiva”, materialista radical, amb la pretensió de ser l’única veritat en una realitat mecànica sense esperit. Va perdre humanitat: la persona esdevenia una màquina; la ment, un ordinador, i les preguntes com ara “què hi fem aquí”, una nosa.

En el segle XX, la història i la filosofia han posat en evidència que els científics viuen i treballen com totes les persones: en un marc de valors culturals i polítics que emocionen i evolucionen, que són “espirituals” i no es poden reduir a mesures. La lingüística ens explica que el llenguatge científic pren significat en la comunicació, i ha destacat la importància de les metàfores i dels símbols en la construcció del coneixement; les paraules científiques no diuen “com són les coses” sinó que obren el camí cap a noves preguntes, sorprenents, creatives. Des d’aquesta perspectiva, les ciències experimentals recuperen l’alè, reconeixent que hi ha preguntes que no es poden respondre de manera experimental però que tenen sentit. D’aquestes preguntes se n’ocupen les “humanitats” (l’art, l’ètica, la filosofia...). Com les ciències experimentals, les ciències humanes i socials inventen maneres de fer i d’explicar a mesura que avancen, fonamenten els coneixements amb dades diverses, i, el més important, posen en qüestió les seves afirmacions i les contrasten. En l’ensenyament i la divulgació del coneixement, les humanitats i les ciències experimentals han de reconèixer les aportacions mútues, perquè tant les unes com les altres intenten explicar de manera racional i consensuada el que passa en el món i la seva relació amb les persones; fan viure l’aventura de pensar, de conèixer, de crear comunitat i diàleg. És una aventura que ha generat grans idees com ara la Declaració dels Drets Humans que fan pensar (sorprenentment!) en una filiació comuna d’humans amb consciència.

El desig de comprendre la realitat sense recórrer a déus no nega la importància del coneixement religiós, centrat en la percepció del misteri que es percep en la pregunta que ens fèiem en començar: Què hi fem, aquí? Al contrari, les ciències alliberen d’una religió irracional, però no pretenen negar l’astorament enfront de la vida a la Terra, de l’origen i el futur del cosmos, del risc de decidir. Conèixer el món contribueix a conèixer què no és Déu. No permet un Déu mag, per exemple. Permet noves idees sobre la creació. Ajuda a copsar el significat simbòlic dels textos sagrats de les religions sense comprometre’s amb l’existència física d’àngels amb precioses ales blanques.

Jo no sÉ veure incompatibilitat entre les ciències experimentals i humanes i les religions, però sí un risc de reduccionisme si deixem de ser creients en persones amb consciència i creativitat. L’ensenyament ha de generar un espai per a l’espiritualitat, que es pot concretar, o no, en una pràctica religiosa. La crisi actual de les religions en el nostre racó de món, d’un abast que segurament és més gran del que imagino, té causes que desconec però que no és produïda per irracionalitat del sentiment religiós ni per la impossibilitat de pensar sobre Déu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia