Una cicatriu que atrapa els joves

Primer, la gran i llarga recessió del 2008 damnant terriblement bona part de la població; després, la crisi de la covid, plou sobre mullat malgrat les polítiques de mitigació que aquesta vegada els governs sí que apliquen amb els grans poders en contra, i, per acabar-ho d’adobar, la guerra i els seus efectes de dimensions planetàries. Som víctimes d’una ferida oberta que mai s’acaba de tancar? Com afecta el col·lectiu dels joves a qui els toca incorporar-se al món del treball? Un estudi de la fundació Iseak significativament titulat L’efecte cicatriu de la precarietat laboral revela l’impacte que tenen en el futur les males condicions amb què es desenvolupen les primeres feines. Un exemple: jove graduada arrossega contractes mensuals que li impedeixen independitzar-se; entra com a dependenta en una botiga de roba i, malgrat haver cursat dos màsters, als 32 anys continua dins el sector amb l’ànima als peus perquè en voldria marxar però necessita un sou per viure. Cas excepcional? Ni de bon tros. Segons l’estudi referit, dos de cada tres joves comencen amb un treball precari i quatre de cada deu, amb un de molt precari. No es tracta de la lògica de l’aprenent –que tampoc hauria de justificar abusos–, sinó d’una monumental trampa, ja que la precarietat es torna permanent: resulta que 10 anys després d’aquests inicis, un de cada quatre treballadors està atrapat en retribucions inferiors a 9 euros l’hora. Ja hi ha una generació patint aquest efecte cicatriu, expulsada de les pròpies capacitats i frustrada. Cap on ens porta aquesta calamitat? Qui hi perd i qui hi guanya?