La Núria de tots

A causa de les meves acti­vi­tats cul­tu­rals he con­tac­tat sovint amb artis­tes sin­gu­lars, com ara la can­tant Núria Feliu. Agra­da­ble, simpàtica, pro­pera a la gent, gran senyora, artista esplèndida, autèntica patri­ota, molt versàtil en el seu art. L’hem per­duda als 80 anys i el sen­ti­ment de dol afecta tot­hom, perquè la Núria era patri­moni de tots. L’última vegada que vaig trac­tar-la va ser el 23 de novem­bre de 2018. Al Club Marina Casi­net, de Llo­ret, des de maig de 2006 que orga­nitzàvem el que en dèiem Tertúlies de Casino i hi portàvem per­so­nat­ges atrac­tius. L’havia empa­rau­lada per a un reci­tal poètic titu­lat Des­vet­llant poe­mes. Em va adver­tir que no conduïa. “No et pre­o­cu­pis –li vaig dir–. Et vindré a bus­car i et tor­naré a casa jo mateix.” Els com­panys de junta es feien creus que fit­xar un con­fe­ren­ci­ant per dur a Llo­ret em suposés qua­tre viat­ges idèntics: un d’anada a bus­car-lo, un de vin­guda a Llo­ret a fer la con­ferència, un de tor­nar-lo a casa seva i un altre de retor­nar jo a la meva. Sí que era un autèntic sacri­fici, però la xer­ra­deta cor­dial, íntima, que sor­gia en el decurs del viatge com­pen­sava tot l’esforç.

Va ser el cas de la Feliu. La vaig anar a bus­car a Sants. Estava cons­ti­pada però va fer el cor fort. Pel camí vam par­lar d’aquell barri popu­lar tan esti­mat. Estava molt satis­feta que l’hagues­sin con­ver­tida en gegan­tessa i que la pas­se­ges­sin arreu. Vam par­lar de les seves eta­pes artísti­ques i del suport que havia donat sem­pre a la sar­dana. Feia uns anys que havia reu­nit els com­po­si­tors del país. Una foto excep­ci­o­nal n’era el tes­ti­moni. A davant de tot, la Feliu al mig i al seu cos­tat el meu oncle, el com­po­si­tor Domènec Moner Basart, lla­vors el de més edat. Li va fer gràcia que jo fos nebot d’aquell amic músic. Jo li vaig comen­tar que, de petit, havia sen­tit a par­lar d’un germà seu que jugava a fut­bol en un filial del Barça (l’Espa­nya Indus­trial), con­ver­tit, després, en arri­bar a pri­mera divisió, en el Con­dal. Em va expli­car que aquest xicot havia mort de càncer. “Soc xer­raire i quan vaig a fer bolos explico les meves vivències de tants anys. Però dels dra­mes no en faig partícip el públic perquè entenc que forma part de la meva inti­mi­tat i que a la gent els he de comu­ni­car i fer viure ale­gries.” L’ale­gria que trans­me­tia la segui­rem recor­dant molt de temps.