Elogi del Tour

Hi va haver una època en què només podíem veure un resum de l’etapa del Tour, al vespre. Amb una mica de sort, no sabies què havia passat i esperaves les imatges amb expectació per veure com havia acabat. Et trobaves, de sobte, amb duels històrics, amb ascensos monumentals, amb caigudes terrorífiques i dramàtiques. Després, vam poder veure les etapes en directe, però la majoria de vegades (si no és que tenies un televisor que enganxés el senyal francès) ens hi apuntàvem als últims quilòmetres, com si tota la resta hagués servit només d’entremès. Més tard, ja ho podíem seguir tot, des de l’inici, però també ens feia mandra, perquè la majoria de vegades la victòria es continuava decidint al final. Aquest any, hem corregut per seure davant de la tele de seguida que ens ha estat possible, perquè podia passar qualsevol cosa en qualsevol moment i calia estar atents, per exemple, a un intent d’escapada que protagonitzava Woud van Aert al cap de tot just tres quilòmetres d’haver sortit de Lourdes.

Ha estat, aquest Tour, com deia el poeta referint-se a la primavera, el del retorn a les promeses elementals de la vida. Hi hem vist de tot. Hem vist la potència d’un equip colossal, delmat com tants altres per les lesiones o les malalties, però també hem redescobert que el ciclisme encara és un esport individual. El que han fet Jonas Vingegaard i Tadej Pogacar, en un duel sense quarter (amb embranzides i defallences) i alhora distès i esportiu (amb aquella imatge inaudita del líder esperant que el segon de la general es recuperés de la caiguda), és una autèntica lliçó de persistència i de coratge, d’enfrontament fins als límits. Una lluita homèrica, sense exageracions, sense oblidar les gestes de Pidcock o de McNulty, o de Van Aert, és clar, fent tots els papers de l’auca. Ens costarà oblidar etapes com ara la del pavès o la del Granon o l’Hautacam. Ens costarà habituar-nos a totes aquestes tardes que venen ara, sense una epopeia per berenar.