Emil Cioran

Un dels grans temes de la vida és que tot comença sense que hi hagi hagut opció de triar els pares que t’han tocat, la llen­gua que t’han donat o el país on has nas­cut. Ja es veu que és una manera de posar el negoci en marxa una mica atza­rosa, molt desen­qua­der­nada. Aquest punt de par­tida capriciós ha fet que, molt pro­ba­ble­ment, vostè i jo ens con­si­de­rem cata­lans i que tin­guem el català com a llen­gua nos­tra. Hem fet un bon negoci? Hi deu haver opi­ni­ons per a tots els gus­tos. Ara, ser-ne, en som i par­lar-la, la par­lem. I no hi ha més cera que la que crema. Si volen con­so­lar-se pen­sin en les refle­xi­ons que es feia, ja de ben jove, aquell romanès genial de nom Emil Cio­ran (1911-1995). Als vint-i-dos anys, el més des­con­cer­tant dels filòsofs con­tem­po­ra­nis va escriure aquesta reflexió sobre la con­dició de néixer a Roma­nia: “Ser romanès és hor­rorós: no hi ha mai cap dona que t’agafi con­fiança i la gent seri­osa et miren sem­pre de dalt a baix sense dis­si­mu­lar el seu menys­preu; en el cas impro­ba­ble que s’ado­nin que ets força intel·ligent, de seguida sos­pi­ten que ets un esta­fa­dor.” Pobre Cio­ran. En la seva vida adulta, vista la desgràcia de ser romanès, es va exi­liar a París i es va rein­ven­tar com a autor en llen­gua fran­cesa. L’exili va ser el seu pro­jecte per superar allò que ell mateix en deia “el drama de la insig­ni­fi­cança”. El que fos per fer pos­si­ble allò que havia vol­gut ser tota la vida, un estran­ger: “Espa­nyol, rus, ale­many, caníbal, qual­se­vol cosa menys el que soc”, va escriure als Sil·logis­mes de l’amar­gura. Vist tot això i posats a fer, pot­ser no ens ha d’estra­nyar el famós títol d’un dels seus lli­bres, Sobre l’incon­ve­ni­ent d’haver nas­cut. En el cas de Cio­ran l’esforç titànic per ser “un altre” va esde­ve­nir la font de la seva cre­a­ti­vi­tat i la marca de la seva per­so­na­li­tat. Per això a Cio­ran tant li fa que se’l tin­gui per romanès o per francès, perquè la seva iden­ti­tat és claríssima: Cio­ran és Cio­ran.