Un cafè amb Núria Feliu

Tenia el meu pare ingres­sat a la clínica del Pilar i vaig bai­xar a dinar. El 26 d’octu­bre del 2018, la data m’és de bon recor­dar. M’assec i abans de la pri­mera quei­xa­lada a l’empe­drat prac­tico l’habi­tual panoràmica de con­trol de l’entorn. Em sem­bla que ho és però està de per­fil, unes tau­les més enllà. Qua­tre o cinc llam­bre­ga­des escru­ta­do­res més tard hem aca­bat de dinar alhora i, para­pe­tat en una mínima estratègia de con­versa i amb el cafè a la mà, ara sí que la fito perquè s’adoni que no ha pre­ser­vat l’ano­ni­mat. “Ets...?” “...la Núria Feliu” –no em deixa aca­bar–. I m’hi assec amb tota la galta, con­fi­ant que si no té pressa pot­ser no esqui­varà un peri­o­dista que li farà saber on tre­ba­lla i que és tan indepe com ella.

“He vin­gut a l’ocu­lista, que tinc un pro­blema que em fa la guitza. És que n’he fet 77...” En sol­feig, soc un igno­rant. M’agrada molta música però no dis­tin­geixo una semi­cor­xera d’una negra (he goo­gle­jat per estar segur que la com­pa­ració fos per­ti­nent) i les seves cançons no són les meves. Vaja, que no hau­ria pas­sat de la pri­mera pre­gunta. Però el com­promís social i naci­o­nal de la ciu­ta­dana Feliu era magnètic.

El temps del cafè va que­dar més que superat. Ves­tida, pen­ti­nada i polida –res­tau­rada, com deia sovint– de la manera que l’ha fet incon­fu­si­ble fins i tot per anar al metge, de seguida va sal­tar a la con­versa el seu germà Enric, antic com­pany de Rexach i Martí Filo­sia en el fut­bol base del Barça i en el Con­dal, que va morir molt jove, massa. Només la repressió, la presó i l’exili –feia un any de l’1-O– li feia per­dre la calma i acom­pa­nyar-me en els impro­pe­ris. Núria Feliu, con­ver­gent i pujo­lista de manual, un dia va obrir els ulls i va abraçar l’inde­pen­den­tisme pel pes de la rei­te­ració en el greuge, com tants que han aju­dat a cons­truir l’actual majo­ria social.

Que algú amb per­fil públic com­par­teixi pen­sa­ments amb un espon­tani em deixa per­plex. “Ja no m’he d’ama­gar de res.” Vam aca­bar perquè encara hi seríem, com si fos un més dels seus nebots. És llei de vida, maleïda llei de vida.