Endarrere aquesta gent

Entre els múlti­ples mals que llas­ten, fre­nen i obtu­ren el cata­la­nisme i les aspi­ra­ci­ons d’eman­ci­pació naci­o­nal de Cata­lu­nya, els més tris­tos i llet­jos són els que vénen no de fora, sinó de dins mateix, de dins les files dels nos­tres, i en espe­cial quan es mani­fes­ten en forma d’estu­pi­desa i irra­ci­o­na­li­tat.

Pen­sava en això aquest arti­cu­lista la pas­sada Diada, quan, a l’acte ofi­cial del Parc de la Ciu­ta­de­lla, un grup de cre­tins –és per fer ser­vir un adjec­tiu des­a­pas­si­o­nat i mera­ment des­crip­tiu– van xiu­lar i escri­das­sar l’actu­ació de Miguel Poveda i Maria del Mar Bonet, que hi van can­tar uns frag­ments del seu espec­ta­cle con­junt Els tre­balls i els dies, que espe­rem amb can­de­le­tes que es con­ver­teixi en enre­gis­tra­ment dis­cogràfic ben aviat.

És cert que la xiu­lada va durar poc i que tot d’una va ser sufo­cada pels aplau­di­ments de la resta del públic, i segu­ra­ment tenia raó l’amic amb qui m’ho mirava, més bre­gat i bas­tant més savi que un ser­vi­dor, que amb iro­nia a prova de necis em deia que, posats a haver de supor­tar energúmens, doncs supor­tem els nos­tres, que els altres encara són més bèsties. Pot­ser sí, però a mi això no em treu l’atac d’asto­ra­ment, indig­nació, cons­ter­nació i ver­go­nya ali­ena que em va aga­far en aquell moment, i que encara em revé quan hi penso.

No cal ser un geni per com­pren­dre que l’objec­tiu dels crits i els xiu­lets era con­cre­ta­ment Miguel Poveda, i que la causa eren les cançons en cas­tellà que s’inclo­uen a Els tre­balls i els dies. Bé, abans d’entrar en matèria vull afir­mar que con­si­dero Miguel Poveda un amic, i que a ell li dec una de les satis­fac­ci­ons més altes que he tin­gut i podré tenir com a escrip­tor, això és, que decidís can­tar un poema meu en el seu esplèndid disc Des­glaç.

Però també vull acla­rir que no em cal­dria conèixer-lo per­so­nal­ment per admi­rar-lo com ja fa anys que l’admiro, ni molt menys que cantés una sola paraula escrita per un ser­vi­dor per sen­tir la deso­lació que em va cau­sar la cri­da­dissa dels bet­zols del Parc de la Ciu­ta­de­lla. I és que cal ser molt bet­zol –en el cas impro­ba­ble que algun dels al·ludits sàpiga lle­gir, però no enten­gui l’adjec­tiu, pot bus­car-lo en un lli­bre gros que es diu dic­ci­o­nari; de res–, un bet­zol irre­cu­pe­ra­ble, per obrir la boca i posar-se a bra­mar sense tenir pre­sents un seguit de fets que a con­ti­nu­ació miraré d’expo­sar amb el can­sa­ment i el fàstic que pro­voca haver d’expli­car allò que és obvi, però què hi farem.

Per començar, Els tre­balls i els dies (reco­mano al lec­tor ama­ble que lle­geixi l’arti­cle que dedi­cava ahir Pep Blay a la pre­sen­tació de l’espec­ta­cle al Mer­cat de Música Viva de Vic) és un deli­cat exer­cici de savi­esa musi­cal en què Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda con­fron­ten la tra­dició de les cançons de segar mallor­qui­nes (¿són prou cata­la­nes, les cançons tra­di­ci­o­nals mallor­qui­nes, per als nos­tres patriòtics xiu­la­dors?) amb les seves cor­res­po­nents anda­lu­ses, amb el resul­tat de cons­ta­tar les sor­pre­nents simi­li­tuds exis­tents entre les unes i les altres, començant per la seva impres­si­o­nant bellesa, redo­blada en aquesta ocasió pel poder de dues veus pri­vi­le­gi­a­des.

Aquesta ope­ració ja l’havia rea­lit­zada Maria del Mar Bonet amb la can­tant Mar­ti­rio, quan van can­tar ple­ga­des el romanç Sa mort de na Mar­ga­lida i una pre­ci­osa cançó anda­lusa titu­lada Entre los tri­ga­les ver­des, que ara també for­men part d’Els tre­balls i els dies i que són pràcti­ca­ment idènti­ques des del punt de vista melòdic. I bé, suposo que, trac­tant-se de cançons anda­lu­ses, resulta força com­pren­si­ble que tin­guin la lle­tra en cas­tellà: què cal­dria fer per apla­car els ànims dels cri­dai­res? Tra­duir-les?

I també suposo que a aques­tes alçades –tot i que mai se sap– ni al més obtús se li acu­di­ria acu­sar Maria del Mar Bonet d’espa­nyo­lisme, però, tot i així, va que­dar igual­ment xiu­lada pels fer­vo­ro­sos homínids, tot i que ja m’ima­gino que això a ells els deu ser igual: la qüestió és xiu­lar i mun­tar la bronca, peti qui peti.

Però és que, per la seva banda, Miguel Poveda no tan sols és tan català com la More­neta sinó que, jun­ta­ment amb Maria del Mar Bonet, és un dels artis­tes més impor­tants i més uni­ver­sal­ment reco­ne­guts amb què compta actu­al­ment Cata­lu­nya. Entre la seva bri­llant dis­co­gra­fia s’hi inclou l’esmen­tat Des­glaç, gràcies al qual ha donat a conèixer la poe­sia cata­lana (i, per tant, la cul­tura cata­lana, i, per tant, Cata­lu­nya) per més de mig món, des de Sevi­lla fins a Tòquio pas­sant per Nova York i tot el que vostès vul­guin, sense per­dre ocasió de pre­sen­tar-se com a català tant si li ho pre­gun­ten com si no.

Vull dir que el senyor Poveda ha fet ell solet molt més per la cul­tura cata­lana del que faran mai en tota la seva vida els que el van xiu­lar l’altre dia, encara que els suméssim i els mul­ti­pliquéssim per ena: si tan patri­o­tes volen ser, hau­rien de començar per saber quins són els millors fills que té el país i retre’ls l’home­natge i l’agraïment que es merei­xen. Però no hi ha res a fer: aquesta mena de per­so­nal són el greix del cata­la­nisme, els detri­tus d’una ide­o­lo­gia, i sem­bla que no hi ha manera de fer net. Pot­ser sí que no queda més remei que assu­mir l’existència dels energúmens, però sem­pre resulta depri­ment veure’ls en acció.