‘En la calor de la nit’

Des que, ara fa dos anys, vaig escriure la primera temporada de la sèrie de pel·lícules d’estiu, tenia al cap En la calor de la nit (Norman Jewinson, 1967), que, quan era una nena, vaig veure dos cops al cine Amèrica del meu poble: en les seves sessions dobles, a vegades hi retornaven pel·lícules amb la còpia més ratllada. El títol em feia suposar que l’acció transcorre a l’estiu, però volia tornar-la a veure (ho he fet, finalment, passats gairebé cinquanta anys) per escriure’n. Recordava que els actors protagonistes són Sidney Poitier, tan elegant, i Rod Steiger, que sempre sembla fastiguejat, i que s’hi aborda el racisme. Això últim ho devia retenir perquè, duent-me a creure que era una cosa dels Estats Units amb els “negres”, en aquella època també vaig veure Endevina qui ve a sopar: la mare i la tia em van dur a un cine de ciutat per fer-me partícip de l’adoració per Katharine Hepburn que he heretat. Però no recordava quasi res de la trama (un policia “negre” especialista en homicidis es troba casualment en un poble del Mississipí, on en principi és acusat d’un assassinat que, en contra de tothom, investiga) que m’ha semblat plena de pistes falses i amb una resolució que es decanta per una motivació criminal originada en una relació sexual amb una noia “provocativa” mostrada amb certa misogínia. En tot cas, s’hi sent la xafogor d’una nit d’estiu al sud dels EUA: els ventiladors, les aixelles suades (no pas en el cas de Poitier) que mullen les camises. El més asfixiant, però, és el racisme en els temps en què, mentre Luther King “tenia un somni”, als camps de cotó hi seguien treballant negres com “esclaus”. Demà: El gendarme de Saint-Tropez (Jean Girault, 1964).