Perspectiva

Una de les coses –poques– que té de bo fer-se gran és la perspectiva que et donen els anys, la possibilitat de veure-ho tot en la distància. Una perspectiva que sovint et tira per terra les teves idees, tan fermes que eren, tan bones que et semblaven, i et fa replantejar moltes coses... quan ja no ets a temps de posar-hi remei. Jo, ara mateix, amb la perspectiva de l’edat, hauria actuat d’una altra manera aquella nit que vaig anar al Liceu. Us ho explico: el meu xicot i jo teníem entrades per anar a veure Don Giovanni, jo devia tenir 22 anys, era la primera vegada que hi anava, i la meva futura sogra em va oferir un collaret de perles perquè me’l posés. Li vaig dir que no. Però el meu “no” no era un no normal: era un no de classe, orgullós, ofuscat, perquè per a mi aquell collaret Majorica encarnava tots els mals de la burgesia, de la dreta, de les dones no alliberades... Ara, passats quaranta anys, amb la perspectiva esmolada, sé que no n’hi havia per tant. Fins i tot podia haver fet veure que me’l posava, guardar-me’l a la bossa, i tothom content...

La perspectiva també et canvia la mirada sobre els llibres que has llegit fa temps. El primer que em ve al cap és de la premi Nobel de medicina Rita Levi-Montalcini: Elogi de la imperfecció. El llibre em va agradar perquè em treia pressió: “La imperfecció –assegura la neuròloga– s’adiu més amb la naturalesa humana, imperfecta com és, que no pas la perfecció.” Així doncs, no calia fer les coses sempre perfectes! La humanitat d’aquella dona sàvia m’ha tranquil·litzat molts anys, però d’un temps cap aquí sento que el món s’ha agombolat en una imperfecció improductiva i grollera: el soroll invasiu, la brutícia d’alguns carrers, els correus electrònics mal escrits i amb informacions imperfectes i vagues, les taules dels bars que es netegen amb baietes perfectament brutes... (Però també hi ha persones que ho fan bé, cosa que indica que es poden netejar les taules amb baietes netes que no les deixin enganxoses i es poden escriure correus amb unes quantes comes ben posades i amb la informació precisa i clara...)

Un altre llibre que la perspectiva –els anys, vaja– m’ha fet veure diferent és Los fantasmas de mi cerebro, de José M. Gironella. L’autor hi explica en primera persona la depressió profunda que va patir i de com se’n va sortir. El vaig llegir en l’època en què començava a escriure i em va agradar molt perquè el cervell i els seus misteris eren per a mi, literàriament, un tema apassionant –de fet a les meves primeres novel·les molts protagonistes tenien problemes de salut mental–. Però ara mateix –el pic va ser la pandèmia– la depressió, el suïcidi, l’estrès, l’angoixa ja no són per a mi possibles temes literaris, són sobretot realitats molt dures, quotidianes, prosaiques. Són aquí, i ja no desapareixen si tanco el llibre. Els fantasmes dels cervells de molta gent que estimo ja no són literatura: són veritats molt doloroses.

I per acabar, el Breviari de campanya electoral. Es tracta d’una carta escrita l’any 64 aC –fa més de quatre dies– per Quint Tul·li Ciceró, en què dona consells al seu germà Marc –el nostre Ciceró– per fer una bona campanya electoral i aconseguir el favor dels ciutadans de la república romana. El llibre va ser efectiu, perquè Ciceró va guanyar les eleccions, i és una delícia: s’hi elogia l’oratòria i l’esforç, s’hi parla d’amistat, d’enveja, de noblesa i traïcions, de promeses que s’han de complir, o no –hi ha un moment del llibre que assegura: qui diu que no pot complir allò que el poble li demana és una bona persona; aquell qui, encara que sap que no ho podrà complir, diu que ho farà, és un bon candidat–... Tot com ara. Curiosament, la perspectiva aquí no ha canviat gaire i el llibre sembla escrit abans d’ahir.

I demà... Ara llegeixo un llibre d’Arthur Miller, La política i l’art d’actuar. És cert, com diu, que els líders polítics d’arreu han entès que per governar han d’aprendre a fer d’actor. No diu que han d’aprendre a escoltar, a tenir empatia, a ser humils, nobles, generosos..., han d’aprendre a fer d’actor, i d’actor principal, perquè com bé diu, l’obra –el partit– que no té cap personatge al qual adherir-nos, no té futur. Entre les pàgines hi ha altres veritables perles. El dramaturg diu: “L’actuació teatral i la política són arts bessones.” I es pregunta: “És bo que la nostra vida i la política siguin regides per les arts del teatre, o sigui la tragèdia, el vodevil i la farsa?” Això, és clar, només es pot respondre amb perspectiva.