Miracles en el futbol de base
Té la penitència preparada per als pares que li demanen que ensenyi a jugar els seus nens
Fa quinze dies escrivia sobre en Nitus Granados i la seva Escola de Futbol Garrotxa. No vaig recordar posar-hi una frase que en Nitus diu sovint i que alguns periodistes esportius dels més coneguts de casa nostra, com el gran Ramon Besa, li han sentit sovint i l’han reproduït. “El futbol no s’ensenya, s’aprèn.” I ho defensa amb passió. “M’han vingut pares a dir «ensenya el nen a jugar a futbol».” No es pot, el futbol s’aprèn practicant-lo, i com diu en Nitus, el nen que amb vuit o nou anys sembla un crac mundial, als dinou pot estar jugant al que ell anomenava “l’equip dels Sants”: Sant Roc, Sant Jaume de Llierca, Sant Feliu de Pallerols, Sant Esteve de Llémena, Sant Julià de Ramis... Se’n fot en Nitus. Té opinió de tot i ho explica amb veu cridanera i renecs afegits. Per als pares, que n’ha tractat molts amb els anys i no en té una bona opinió, té la penitència a les mateixes instal·lacions de l’Escola si li demanen que ensenyi el fill a jugar a futbol. Al costat de les fotos de les seves tres jugades mítiques a Vista Alegre: el dia de les botifarres; el del gol que no volia marcar, i el de la falta que va fer que l’abracés un policía nacional de servei a qui li va treure la gorra, hi té aquesta penitència: un reclinatori d’església de cares a la paret on els fa agenollar i aixecar el cap. I al damunt, una fotografia de la Mare de Déu de Lurdes per si volen anar a reclamar miracles.
He tornat a en Nitus perquè el vaig veure jugar a Vista Alegre i a Montilivi, i mai no deixava indiferent a ningú. Després va organitzar l’Escola de Futbol de la Garrotxa, on ha fet una feina social de primer nivell sense estar controlat per cap administració. Cada dia hi ha desenes de nois que van al seu gimnàs, que s’entrenen al seu camp i que li demanen pilotes. Li professen admiració i ell els acollona una mica o força, però se’ls estima. És un exemplar únic, algú diria que afortunadament. Va treballar en el sector de la restauració i de la nit. Li agrada parlar de futbol i sempre va amb xandall o samarreta de futbol. El va emocionar que posessin el seu nom a una de les habitacions de la residència Les Hortes, als Maristes, la residència de jugadors de futbol de base del Girona. I encara que se’n fot del mort i de qui el vetlla, no pot evitar emocionar-se recordant que en Josep Maria Fonalleras el va col·locar en l’onze del Girona ideal de tots els temps. En el fons és un sentimental. I del Girona.
