I tant si ens roben!

En el seu moment una de les afirmacions independentistes que més enervava unionistes i monàrquics era l’“Espanya ens roba”. Com amb tantes altres argolles del procés, els encarregats de desmuntar l’axioma varen ser els unionistes emmascarats (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors). Que si Espanya eren els espanyols i entre els espanyols hi ha molt ciutadà que ho passa tan malament com nosaltres. Que no era Espanya sinó l’estat. Que no era l’estat sinó l’estat profund. Que si naps i que si cols. Amanit tot amb dues cantarelles. La que diu que els números no són prou clars perquè si les balances fiscals es fan d’una manera o de l’altra en són dotze mil o setze mil, i que els més progressistes de la història al final han optat per no publicar perquè no ens agafi mala sang. I sobretot la famosa cantarella de la solidaritat. Però coneguda la liquidació del finançament autonòmic corresponent a l’exercici del 2020 s’ha reiterat una vegada més el que des de la portada d’aquest diari, que vol i ha de ser educada, en dèiem divendres: “Infrafinançats”. Un any més. Segon territori en aportacions, desè en despesa. No és solidaritat; és fer el préssec. És que ens han pres el número. És que saben que ens deixem fer la clenxa al mig. Ens roben. Digueu-ne estat profund, Estat espanyol, Espanya o Robert de les cabres, però és ben clar. I tant si ens roben!