‘Crònica d’un estiu’

Sempre l’he tingut present, de manera que no sabria explicar per què no ha passat abans per l’ombra Cronique d’un été, el documental que, a l’estiu del 1960, van rodar el cineasta antropòleg Jean Rouch (1917-2004) i el seu amic Edgar Morin, filòsof sociòleg que el 8 de juliol passat va complir 101 anys. Vist de nou, després de molts anys de fer-ho per primer cop, he pensat que hi podria dedicar tota una temporada d’aquesta sèrie a les acaballes. No tant perquè s’hi fa present l’estiu, tot i que també, sobretot quan abandona París per anar de vacances amb les persones (i personatges) del film cap a la Côte d’Azur. Ho penso perquè aquesta “crònica” és un testimoni de l’època (la França presidida per De Gaulle, la guerra d’Algèria, els immigrants provinents de les colònies, les empremtes de la persecució nazi-col·laboracionista dels jueus fetes visibles en el número imprès en el braç d’una deportada) i a la vegada la transcendeix perquè la frustració existencial, la impotència política, la insatisfacció deguda al treball emergeixen (i ressonen) a partir d’una pregunta simple (“És feliç?”) formulada en una estació, a l’estiu, en què circula la idea (una mentida, com tantes) que hem d’estar alegres. També ho penso perquè és una pel·lícula que, protagonitzada per persones que hi van deixar moments de la seva existència, convida a reflexionar sobre el cinema a partir d’una experiència de cinéma-vérité que, de fet, és qüestiona si això és possible. Tanmateix, demostra allò que va dir Jean Rouch: “El cinéma-vérité està format per mentides que, per una casualitat singular, són més certes que la veritat.” Demà: Aquell estimat mes d’agost (Miguel Gomes, 2008).