Opinió

Ombres d’estiu

‘Aquell estimat mes d’agost’

Una nit d’aquestes ho recordàvem amb una meva amiga: “Fa quaranta anys, pel mes d’agost, anàvem de festa en festa per la Garrotxa.” Li vaig parlar d’aquesta pel·lícula (Aquele querido mês de agosto, 2008) de Miguel Gomes (tan lliure com la majoria dels cineastes portuguesos) que va de festa en festa per les freguesias (pedanies) del terme municipal d’Arganil, al districte de Coïmbra. Per allà passa el riu Alva, que neix a la Serra da Estrela. En el film, un grup anomenat Estrelas do Alva interpreta Meu Querido Mes de Agosto, una cançó de Dino Meira que en la seva tornada hi afegeix: Por tu levo o ano inteiro a sonhar. Traigo sorrisos no rostro. Un any somiant l’agost amb un somriure. Primer pot semblar un “documental d’autor” que registra en aquell lloc l’ambient de l’agost: les festes majors amb petites orquestres i focs artificials, els sopars a l’aire lliure, els banys al riu i les nits que el jovent allarga amb el desig al cos. Un retrat antropològic al qual s’afegeixen cançons populars, llegendes locals (com ara la “nit dels collons”, originada en el fet que, desprès de matar xais, els homes se’n menjaven les turmes fins que les dones s’hi van afegir i van imposar el bacallà) i relats d’experiències personals. Tanmateix, Estrelas do Alva és un grup imaginari i part dels components (un pare, la seva filla i un cosí d’aquesta) van creant una ficció que sembla inspirada per les cançons melodramàtiques del seu repertori. Tot plegat fa una pel·lícula imprevisible, vital, audaç, festiva, però també amb el seu punt inquietant, ombrívol. A més, també hi ha incendis. Demà: Grease (Randal Kleiser, 1978).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.