La forma que ofèn

Per sort, en poques hores l’agressió con­tra l’escul­tura Implo­ració, de Fidel Agui­lar, a la Cort Reial de Girona, ha que­dat en un inci­dent brut i estúpid que no ha fet més que engran­dir l’estima que la ciu­tat sent per aquest escul­tor deli­cat que va morir cinc mesos abans d’arri­bar als 23 anys. Pot­ser eren igual de joves, els gali­far­deus que van rui­xar els mugrons i el pubis de l’estàtua amb una pin­tura ver­me­lla que volia ser una pro­jecció de la seva pròpia sexu­a­li­tat des­bo­cada, i pot­ser van riure amb aque­lla mena de sin­glot infan­til de la gosa­dia d’haver-li emmas­ca­rat també la cara amb el mateix esprai men­tre fugien cor­rents perquè no els enxam­pes­sin. La cara de la Implo­ració, pre­ci­sa­ment, que ja és una cara que s’amaga, que es retira amb pudor. Aquest gar­got mal­des­tre a la galta gai­rebé és el que fa més mal. És com el pene­di­ment de la mal­dat, com si vol­gues­sin apar­tar del davant el tes­ti­moni acu­sa­dor de la dona ultrat­jada. Tan joves, i amb la ver­go­nya tan ben apresa, ja: que no et vegin, sobre­tot, que no et mirin quan les inju­ries. És una con­jec­tura, perquè pro­ba­ble­ment no sabrem mai qui han estat els igno­rants que han comès la gam­ber­rada, i de fet, millor per a ells: algun dia, con­fiem-hi, crei­xe­ran i dei­xa­ran de veure els cos­sos de les dones com una car­nassa ritual a propòsit per asse­nya­lar-hi el remei dels seus pro­pis geni­tals ence­tats. El cas és que si aquesta acció té alguna uti­li­tat (diguem-ne així) és per pen­sar sobre el caràcter tras­bal­sa­dor que encara exer­ceix certa figu­ració, en espe­cial la feme­nina, sobre la men­ta­li­tat de la gent (diguem-ne també) pri­mi­tiva. De molt jove­neta, recordo que van fer-me ado­nar que l’escul­tura del car­rer Bonas­truc de Porta Tors de dona, de Rosa Serra, una artista gens sos­pi­tosa d’ins­ti­gar lec­tu­res trans­gres­so­res, segons com la mires és un penis erecte amb el gland i els tes­ti­cles infla­mats, però aquesta per­cepció, com que no és òbvia, no ha pro­pi­ciat cap comen­tari gra­fi­ter, cap subrat­llat obscè. O perquè els vàndals són incapaços d’una tal agu­desa de la vista o perquè con­si­de­ren que la tita d’un home és més digna de res­pecte. Allò que ofèn, allò que pro­voca sem­pre, és la forma de la dona, una bellesa que assetja, que petri­fica, que t’aboca al pre­ci­pici. Ho sabien, això, els pobres des­gra­ci­ats que van apun­tar l’esprai con­tra l’obra de Fidel Agui­lar? Sí, ho sabien, encara que no sàpiguen que en por­ten el verí a dins.