Els vells

El llen­guatge ho ha polit però és igual de pejo­ra­tiu: l’eda­tisme. No fa tant s’orga­nit­za­ven home­nat­ges a la vellesa, pro­mo­guts per les cai­xes d’estal­vis, quan els usu­rers tenien ànima i encara esti­ma­ven els vells. Els nets por­ta­ven un ram de flors a la padrina, l’aga­fa­ven de bra­cet i amb la resta d’anci­ans feien un dinar a la fonda. Ara en diem tro­ba­des inter­ge­ne­ra­ci­o­nals. I s’ha ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat l’home­natge amb fotos de l’alcalde amb una veïna cen­tenària per cele­brar l’excep­ci­o­na­li­tat de la xifra. Menys fotos i més dig­ni­tat pel que és un èxit vital però un fracàs social. Perquè hem arra­co­nat els vells, com mobles cor­cats que ens fan nosa, quan és una anti­ga­lla amb valor, que cal hono­rar en un lloc pre­fe­rent. Els hem menys­preat pot­ser perquè són el recor­da­tori impla­ca­ble que un dia nosal­tres, amb sort, serem com ells.