Bafarada de pixum de gos

A Barcelona hi ha més de 170.000 gossos censats i, m’imagino, un bon grapat més que només li consten al seu amo. Segons dades de l’Ajuntament, aquests animals disposen de 110 llocs d’esbarjo o pipicans, com els anomenem els aficionats a la qüestió. Si fem la corresponent divisió –la poden aplicar a qualsevol altra ciutat, ajustant xifres–, surt que 1.545 gossos haurien de pixar entre tres o quatre vegades al dia en aquests espais, cosa que voldria dir al voltant de 5.000 pixades cada vint-i-quatre hores per superfície reservada. No cal dir que aquesta xifra d’orins és insostenible. Per tant, molts gossos, amb bon criteri, han decidit pixar-se on els enganxa la necessitat. Si és al mig d’una vorera, doncs allà que ho deixen anar. L’amo només els ha dit que mentre sigui fora de casa, ja poden tirar de veta. Si restem els escassos gossos que freqüenten un pipican, podem estar parlant, fàcilment, d’uns 500.000 pixats al dia repartits pels carrers de Barcelona. Hi ha amos que ruixen l’evacuació amb una mica d’aigua –cal diferenciar entre els que eliminen fins a l’última gota i els quedabé–. D’altres, ni s’immuten. Pensen que el món no els mira. Ni els pateix. El resultat de tot plegat és que quan la raça humana passeja per la ciutat s’ha d’embolcallar d’una omnipresent bafarada de pixat de gos. Una pudor que a l’estiu, especialment, integrem en la nostra quotidianitat. Evitar que aquesta ferum envaeixi les ciutats sembla una fita inabastable. Però tenir cura de l’espai públic és un dels grans reptes pendents de la societat i no és només feina dels governants. El problema fa pudor.