Un feix de llum

Putin decideix matar 25 ucraïnesos en una estació de tren per afegir-se a la celebració del dia de la independència d’Ucraïna; una mà negra intenta eliminar la primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin, utilitzant fotos i vídeos privats que no donarien per omplir deu minuts de Sálvame; un nou àudio del comissari Villarejo ens permet escoltar-lo reclamant una jubilació “amb honors” i pensions vitalícies pels serveis prestats empastifant Catalunya, la democràcia i l’estat de dret... El calendari està ple de setmanes com aquesta, lúgubres a més no poder, però de tant en tant un feix de llum travessa l’escena de mig a mig i ens recorda que hi ha llum i vida intel·ligent més enllà del femer nostre de cada dia.

Té nassos que la bona notícia ens l’hagi de portar un partit de futbol, però és així. El futbol també és un altaveu de causes justes, com ara la lluita dels malalts d’ELA per fer saber al món que ells també existeixen, i que estan condemnats a l’agonia i la mort per una malaltia que el 99% dels mortals desconeix del tot, començant pel seu nom (esclerosi lateral amiotròfica), seguint pels símptomes o les fases de progressiva degeneració abans de la mort, i acabant per la falta de recursos per a l’atenció, el tractament i la investigació de la malaltia.

Cal agrair al futbol la seva cara esportiva, la seva cara solidària, les amistats que és capaç de forjar entre tant egoisme, que dos transatlàntics com el Barça i el Manchester City tinguin ànima, i s’impliquin en un partit benèfic (abans-d’ahir) per recaptar fons per a la investigació de l’ELA, que portin 91.062 espectadors al Camp Nou i enviïn a 140 països del món el missatge del partit, que dues figures mundials com Guardiola i Xavi s’arremanguin per ajudar... Però sobretot cal agrair a Juan Carlos Unzué, exjugador i extècnic del Barça, malalt d’ELA i alma mater del partit, la lliçó de vida que ens dona a tots, el coratge amb què conviu amb la malaltia, el lideratge i esperit de lluita amb què pressiona els responsables polítics i esbomba la necessitat de recursos per a la investigació i l’atenció als malalts, i tot això sense perdre el somriure que sempre l’ha acompanyat.