Entrades a preus prohibitius

Vaig intentar comprar dues entrades per a algun dels concerts de Coldplay a Barcelona –seguint les passes de mig planeta– i quan va arribar el meu torn només m’oferien seients a 170 euros per barba. Ho vaig descartar en una mil·lèsima de segon, cosa que em va venir a confirmar que l’estiu no m’ha tornat ximple del tot. Ni rica, òbviament. Els concerts de les estrelles mundials de la música tenen preus prohibitius. Però ara mateix no se m’acut cap exemple d’alguna cosa que es pugui adquirir i que no estigui pels núvols. Si ens fixem en la nostra cistella de la compra, el valor està pels núvols. Si parlem dels pisos, pels núvols. Si el que volem és divertir-nos, tot caríssim. Tant és que siguin articles de primera necessitat com de cinquena. Tot està pels núvols i fins i tot per sobre de la troposfera. I potser que encenguem les alarmes abans no es posi de moda la tècnica del “preu dinàmic”, consistent a adaptar les tarifes a la demanda dels clients. Ho fan molts hotels, ho hem vist en alguna estació d’esquí i, tornant al principi, o sigui als concerts, als Estats Units s’ha aplicat a la gira de Bruce Springsteen. El resultat? Entrades de 6.000 euros per al concert al Madison Square Garden. La llei de l’oferta i la demanda és implacable i, aplicada al món de la música, limita l’accés a certs espectacles a moltes persones. Ben mirat, potser val més la pena gaudir de quatre o cinc bons concerts en algunes de les petites sales que encara sobreviuen i que fan una tasca fantàstica de promoció de grups. Algun d’aquests seran els que en deu anys ens voldran cobrar 5.000 euros per veure’ls en directe.