Infoxicació d’estiu
De les prop de seixanta persones que hi ha assegudes com jo en un bar del passeig, quasi totes estan mirant el seu smartphone, no importa l’edat. Es deixen portar pel mimetisme de mirar el telèfon constantment. L’addicció al mòbil es constata quan ens neguiteja deixar-nos el mòbil a casa. Però ens perdrem alguna cosa si per un dia deixem el mòbil a casa? La resposta és no. Es repeteixen les mateixes rutines: mirar el mòbil, no fos cas que ens arribés aquella foto d’un amic, el missatge del company o la resposta que esperem. I ho fem cada dos o tres minuts. Compulsivament ens endinsem en unes obligacions que s’arriben a fer imprescindibles. Els mitjans de comunicació tradicionals ens informen de l’estat de la guerra a Ucraïna, del preu de l’energia, de la imminent recessió econòmica, del conflictiu inici del curs escolar, del nou curs polític, de la violència de gènere, de les festes i festivals que ja toquen a la fi, del començament de nous festivals, dels senglars, dels mems, dels focs i dels aiguats. I les xarxes socials, també, en format breu o amb imatges. L’allau de notícies o de tuits ens impedeix assimilar-ho tot i ens provoca impulsivitat mental. Vivim intoxicats de notícies que no podem gestionar per decidir què fem o què volem. Com que a l’estiu tenim més temps lliure, part d’aquest temps el dediquem a les xarxes socials.
Està demostrat científicament que tota aquesta informació, sumada a la que generen les xarxes socials, altera la salut mental. Els més vulnerables, els joves, no estan al cas de tot el que passa al món. Viuen en el seu món, el present i el més proper. El seu accés a la informació és ràpid, evasiu i poc compromès. Això marcarà la pauta del futur comunicatiu: increment de la premsa virtual, fragmentada, específica, d’accés voluntari, a través de plataformes i xarxes socials. Aquest és el present. Què consumiran aquests joves quan siguin adults? El cansament per infoxicació arriba a les xarxes, on uns quants fanàtics interpel·len a tort i a dret qui no pensa com ells. En una societat digital, la d’estar connectats permanentment, convivim amb un pensament analògic, innat, aquell que ens permet arribar a conclusions a partir del raonament, amb el perill que les premisses siguin falses. Sense coneixement assimilat no hi ha informació amb la qual pensar. Amb excés, tampoc.
