Tribuna
Plantem-nos!
Arran de l’estrena de la pel·lícula de Ventura Durall Sis nits d’agost sobre els darrers dies de Lluís Maria Xirinacs, i tot i que encara no l’he vist perquè no soc a Barcelona, he recordat les converses que vaig tenir amb ell sobre les dissorts i les esperances d’una lluita que compartíem, la de l’alliberament nacional i social del nostre petit país. No feia gaire que havia publicat La traïció dels líders, sobre l’enganyifa de la Transició, la Constitució i la minsa ambició de l’Estatut. Molta gent el va criticar i fins i tot en van fer mofa, els mateixos que ara es lamenten dels resultats d’aquells anys quan la por de l’home del sac ens va acovardir i vam acceptar coses que després hem pagat molt cares. Sé de què parlo perquè els que vam votar no a la Constitució i ens vam abstenir amb l’Estatut vam rebre crítiques i insults.
En Xiri volia ser una persona normal, com qualsevol altra, però per a mi no ho era, tenia un carisma que malauradament, en moments tan complicats i estratègics com el present, trobo a faltar. Carisma, coherència, compromís i una enorme valentia. Fins i tot la seva mort va ser un acte de sobirania segons ell mateix va deixar escrit en la nota que es va trobar amb el seu cadàver. No he pogut evitar pensar cap on aniria la conversa avui, de qui i de què parlaria en una actualització de La traïció del líders. Ell reivindicava una organització popular que controlés, fiscalitzés i digués als polítics el que havien de fer, és a dir, parlava de la democràcia directa, de la democràcia radical que permet passar comptes cara a cara amb qui has elegit i massa freqüentment t’ha enredat. Seria crític, n’estic segura, crític sense caure en el pessimisme. Desencisat com tothom, però sense perdre l’esperança.
Churchill deia que hi ha qui canvia de partit per defensar els seus principis i hi ha qui canvia de principis per defensar el seu partit. Quants exemples d’actualitat em venen al pensament! El problema és la seducció del poder. Molt del que aparenta ser idealisme és amor encobert pel poder, deia Bertrand Russell. I si fos això i se sabés aprofitar aquest poder per avançar, encara, però malauradament escric “lluita pel poder” quan hauria d’escriure “lluita per interessos personals” i en molts casos “lluita per tenir accés a una menjadora fàcil”.
Per a mi hi ha dues premisses fonamentals. La primera és el reconeixement de les persones com a subjectes capaços de decidir el seu futur i la segona, l’establiment de marcs democràtics i el desenvolupament d’escenaris que ho permetin. D’això tracta el radicalisme democràtic, que no és res més que el dret a decidir portat fins a les darreres conseqüències. La resta és lluita pel poder encoberta i falta de respecte als electors. En Xiri és el que m’ha fet desenterrar aquestes cites de la memòria. I també m’ha donat el títol d’aquest article i l’estratègia a seguir. Plantem-nos!
En el diàleg amb el seu deixeble i biògraf Lluís Busquets, ambdós van repassar els temes globals més punyents d’aquell fi de mil·lenni i la solució a què van arribar va donar títol al llibre: Plantem-nos! Avui, quinze anys després de la seva mort, estic segura que en Lluís Maria Xirinacs ens diria el mateix davant la lamentable situació política que estem vivim. Planteu-vos com vàreu ser capaços de fer l’1-O. Planteu-vos i planteu cara al disgust diari de veure-us estafats, domesticats i silenciats. Els únics protagonistes sou vosaltres, el Poble. Ell ho deia en primera persona i jo ho he escrit en segona del plural perquè és el que m’imagino que ens està dient des d’on es trobi. L’1-O proper hauria de ser un punt d’inflexió. Si els polítics que vam escollir ens han traït, agafem les regnes nosaltres. És l’única manera d’avançar.
I, dit això, no ens equivoquem d’enemic i posem totes les forces on les hem de posar. En tot cas si trobem que els partits ens han traït recordem-ho quan anem a votar, hi ha moltes maneres de fer-ho saber. No perdem el temps, l’enemic no són ells ni les seves lluites mediocres, l’enemic és qui no ens deixa decidir el nostre futur i qui encara pensa que el 155 va ser necessari. De debò creiem que amb qui pensa així es pot dialogar? Plantem-nos!