Escorrialles

Abans que la inde­pendència mono­po­litzés de forma mas­siva les mani­fes­ta­ci­ons de l’Onze de Setem­bre, i quan l’epi­cen­tre de l’inde­pen­den­tisme es comp­ta­bi­lit­zava a raó d’unes 10.000 per­so­nes al car­rer –estem par­lant, per exem­ple, dels anys 2007 i 2008–, ERC era l’únic par­tit de l’arc par­la­men­tari d’aque­lla cam­bra que es mani­fes­tava al crit de “Cata­lu­nya, lliure!” Aquells anys l’aposta ins­ti­tu­ci­o­nal durant la Diada estava cen­trada en la millora del finançament i en la con­se­cució d’un pacte fis­cal amb el govern espa­nyol que lla­vors nego­ci­ava el con­se­ller soci­a­lista d’ales­ho­res, Antoni Cas­tells. ERC estava al govern de la Gene­ra­li­tat que pre­si­dien els soci­a­lis­tes Mara­gall i Mon­ti­lla i també al car­rer. Amb la sentència de l’Esta­tut, les mani­fes­ta­ci­ons van alçar el to inde­pen­den­tista. L’ANC es con­ver­tia en la impul­sora de les mani­fes­ta­ci­ons de la Diada amb l’objec­tiu d’empènyer els par­tits “fora de l’auto­no­misme”, en con­si­de­rar fra­cas­sat tot intent de nego­ci­ació amb el govern espa­nyol després que les pro­pos­tes de l’Esta­tut i el pacte fis­cal es con­ver­tis­sin en paper mullat. Des de lla­vors la soci­e­tat civil i els par­tits han anat a l’una, mal­grat que alguns ho fes­sin amb major o menor des­grat, fins al 2018, quan es va pro­duir l’escletxa que ahir va fer forat.