Fisher, el conill porquí

Hi havia una pos­si­bi­li­tat entre un milió que jo acabés sent una gran juga­dora d’escacs, però el destí va donar més crèdit a la lògica que al mira­cle. És de les poques vega­des que he sen­tit l’absència de déu com un error imper­do­na­ble, encara que només fos per evi­tar defrau­dar el pare, que en sabia tant, d’escacs, i ens havia incul­cat de petits l’art de medi­tar damunt el tau­ler com una forma d’intros­pecció, d’ente­resa i diria –men­tre el recordo aga­fant el cavall per matar un peó en un sol gest, just perquè refulgís un segon l’anell de casat– fins i tot de bellesa. Amb prou fei­nes vaig apren­dre els movi­ments de les peces, des­gra­ci­ada de mi, però cap estratègia, cap jugada mes­tra, cap d’aque­lles ober­tu­res que ell con­sul­tava amb el dit cla­vat al front en uns but­lle­tins plens de símbols, com un arcà. La gran con­tri­bució que vam fer els fills a la seva devoció va ser bate­jar un conill porquí que ens havien rega­lat amb el nom de Fis­her. Devia ser poc després que Bobby Fis­her s’enfrontés a Boris Spassky en aque­lla famosa par­tida del mun­dial d’escacs de Reyk­javík de 1972, fa cin­quanta anys, en què per pri­mera vegada, com ho va enfo­car la premsa occi­den­tal de la Guerra Freda, el capi­ta­lisme der­ro­tava el comu­nisme en el tau­ler mun­dial. Si mai hem pro­fes­sat cap res­pecte pel libe­ra­lisme ian­qui, és només perquè el pare admi­rava l’audàcia i una mica la sole­dat de l’excèntric Fis­her. El nos­tre coni­llet, ben mirat, també va donar mos­tres de la seva, d’astúcia: un dia va des­a­parèixer, com el pare, com els reis enro­cats que així i tot cauen, pot­ser com el destí, que pre­fe­reix la lògica als mira­cles.